Aviso sobre el Uso de cookies: Utilizamos cookies propias y de terceros para mejorar la experiencia del lector y ofrecer contenidos de interés. Si continúa navegando entendemos que usted acepta nuestra política de cookies. Ver nuestra Política de Privacidad y Cookies
Raül Navarro
Miércoles, 20 de junio de 2018

Decidit

Guardar en Mis Noticias.

Opinió, per Raül Navarro.

[Img #20147]Decidit. A les meues xarxes socials he decidit convidar ‘amics’ i altres seguidors a abandonar-me voluntàriament. Em declare activista contra la intolerància. La manifesta, i la hipòcrita: «No tinc res en contra, però...» Potser calia reaccionar-hi abans, però tenia un concepte «púdic», també hipòcrita, de la tolerància cap a la resta d’opinions. Però ja no, ni frases de sobre de sucre, ni intolerància. 

 

M’han ajudat en la decisió les escasses xarrades (no tantes com voldria) amb una personeta de 9 anys, que no entén de grisos i d’altres matisos dels majors. O això està bé o està malament. ¿Com explicar-li, a la seua beneïda innocència, que l’edat adulta es construeix socialment amb ‘meninfotisme’ i actituds políticament correctes?.

 

Doncs això, que estic fart de patir en silenci com fan de la bandera de la protesta boniques fundes per als coixins del sofà. Li explique a la personeta: «És molt senzill, si hi ha homes, dones, xiquets en mig la mar, que fugen de la guerra o la misèria, són benvinguts. Perquè nosaltres no volem que ningú patisca. I ens encanten els colors. Redordes aquella dóna a qui vas ajudar a l’entrada del supermercat amb la meitat de la teua paga? 50 cèntims! Doncs, d’igual manera que volem que aquesta persona tinga un sostre digne, aliments o treball...» Ocorre que els mateixos que clamen «los de aquí primero», són els mateixos que protesten quan es presenten ajudes d’inclusió social, plans d’inserció contra les persones marginades. Perquè «no vamos a trabajar para pagar vagos». Diumenge en canvi, sí, a missa de 12, comunió i «amor al prójimo» (?!). 

 

«Saps, a un amic li peguen i l’insulten per ser gai», em comenta. «I em diuen que no hi jugue amb ell. I com no vaig a fer-ho, si és el meu amic? No tinc clar que és això de ser gai, però ell és el meu amic». Alguns diuen a les xarxes que la lgtbifòbia és cosa del passat, que ací els ‘respectem’ a tots... Però que una cosa és ajudar-los (per malalts?) i altra és que «s’hi exhibisquen». I la millor de totes: 2Si jo tinc molt amics, són molt divertits!». Però molesta que a la porta de l’escola dues dones es besen en un mural sota el revolucionari i esgarrifador eslògan: «Love is Love».   

 

Ja sé el que vaig a posar al mur del meu Facebook. Alguna cosa així com:  «Si aquest poema no et produeix la més mínima reacció a la pell de l’ànima, no t’hi molestes, que no et vull entre les meues amistats...» I és que recentment m’han arribat uns versos per «whatshapp», d’eixos encadenats que normalment odie, però que m’han commogut. Dissabte tractaré de llegir-li’ls a la meua personeta. 

 

 

Cinc cèntims:

«(...) Vull tornar a casa, però la meua casa és la boca d’un tauró. La meua casa és un barril de pólvora, i ningú deixaria la seua casa llevat que la seua casa li perseguira fins a la costa, llevat que la teua casa et diguera que acceleres el pas, que deixes arrere les teues robes, que t’arrossegues pel desert, que navegues pels oceans...

Naufraga, salva’t, passa fam, suplica, oblida l’orgull, la teua vida és més important.

Ningú deixa la seua llar fins que la seua llar es convertisca en una veu suosa en la teua oïda dient: ‘Vés-te’n, corre lluny de mi ara. No sé en què m’he convertit, però sé que qualsevol lloc és més segur que aquest». 

 

«Llar», de la poeta i refugiada somali Warsan Shire.  

2018© Media Serviocio Safor S.L - Calle Mayor 20 - 2, pta. 4 - 46701 Gandia (España) - Tel. 96 296 62 09
Powered by FolioePress