Aviso sobre el Uso de cookies: Utilizamos cookies propias y de terceros para mejorar la experiencia del lector y ofrecer contenidos de interés. Si continúa navegando entendemos que usted acepta nuestra política de cookies. Ver nuestra Política de Privacidad y Cookies
Pau Inza
Miércoles, 4 de abril de 2018

Teresa Girau: 'Aspirem a fer que la societat siga cada dia més boja"

Guardar en Mis Noticias.

Infermera amb més de 30 anys de recorregut en el món de la psiquiatria i la salut mental, enfocat a la rehabilitació. La seua vida professional queda marcada per la reforma de l'any 1986, en la que s'obrin les institucions psiquiàtriques: un canvi brusc i poc planificat que va portar molta problemàtica. Ha dedicat la seua vida, el seu aprenentatge i la seua energia a militar per impedir que les persones que pateixen una malaltia mental hagueren de ser tractats com se'ls tractava als manicomis. Una etapa on ha treballat amb la seua companya Pau López en una manera diferent d'atendre a estes persones. Dinamitzen i coordinen, amb inestimable ajuda, el Col·lectiu Öbertament, una associació de persones creatives amb la peculiaritat de sofrir una malaltia mental: una experiència artística que els permeta arrancar a la malaltia un trosset de malaltia.

[Img #17991]

 

¿Quina visió es troba quan comença a treballar amb el camp de la malaltia mental?
–Era un món que no m'agradava gens, on als malalts no se'ls escoltava, on es creia que no hi havia res més per fer i que la seua vida devia ser marginal i obscura. Tant Pau com jo sabíem que això no era així, perquè en escoltar-los trobaves que malgrat un discurs atípic, et transmetien un desig, un interés i una lluita apagada per una realitat diferent, on foren tractats i mirats d'una altra manera.

 

Apartats de la societat i sense veu.
–Tot el que molesta en la societat tendim a apartar-ho i si no molesta, millor. En la meua experiència he aprés que estes persones tenen una funció social, perquè ens obliguen a mirar allò que no volem veure. Molta de la gent que he conegut treballant m'han fet veure altres realitats molt riques i he observat que la línia que separa la normalitat d'allò «anormal» és molt subtil i pràcticament inexistent. Són persones que m'han oferit un intercanvi de sabers extraordinari.

 

L'apertura dels manicomis no va portar a visibilitzar la malaltia mental, sinó una manera diferent de marginació.
–Els malalts restaven ocults; a ser possible, medicats i tranquils. Abans eren tancaments més físics, però quan finalitzen les institucions psiquiàtriques el que faltava eren estructures, recursos i sobretot personal que es dedicara a atendre les necessitats d'estes persones. I en molts casos, que els escoltaren de manera respectuosa, no esperant discursos perfectament lògics sinó que poden saltar d'un lloc a un altre, amb moments genials però dispersos.

 

No conec ningú que tinga un discurs perfectament lògic i estructurat.
–Es tracta de característiques molt humanes, però en una societat que busca sobretot la comprensió racional de les coses, passa com amb el llenguatge artístic o poètic; no tot el món pareix disposat a escoltar-lo. Només hi ha dues coses que ens marquen des que naixem: la necessitat de ser diferents i la necessitat de ser iguals. I en eixa contradicció ens passem tota la vida, on volem que se'ns reconega com a part de la societat, però també la nostra exclusivitat i individualitat. Eixa necessitat de ser reconeguts, no com a malalts sinó com a persones que tenen alguna cosa a aportar, és la base de qualsevol persona amb un mínim de salut. Quan es nega es genera molta angoixa, i l'angoixa és el que moltes vegades provoca grans problemes de salut mental.

 

¿Com s'inicia l'aventura del Col·lectiu Öbertament?
–L'origen del Col·lectiu té lloc un dels tallers de creativitat que desenvolupàvem a la residència de Rafelcofer. Allí, amb el pas del temps s'havia reunit un grup de persones amb malaltia mental on van anar incorporant-se d'altres poblacions, com Gandia. Öbertament naix de l'exposició «I tu què mires?» realitzada a partir d'un dels tallers de creativitat, de fotografia. S'intentava mostrar a la societat la capacitat de persones que, més enllà de tindre un trastorn mental o una problemàtica mental, posseien altres capacitats i moltes coses a dir. El fundador del Col·lectiu, Salva Muñoz, era un visionari i entre els seus somnis estava el de crear una associació de malalts feta per malalts, per arrancar-li a la malaltia un trosset de malaltia. Eixa utopia ha anat passant de generació en generació, una il·lusió a la qual s'han sumat altres. Salva va morir en 2008 a causa d'un infart que ens va deixar molt orfes.

 

Heu utilitzat la fotografia, l'escriptura i altres disciplines sempre amb la connexió d'art i teràpia.
–Als tallers de creativitat començàrem a saber qué era l'arteràpia. Quan les responsabilitats familiars ho permeteren em vaig matricular al màster de Teràpies Creatives de la Universitat de Múrcia. Va ser una experiència molt valuosa perquè em donaren les paraules que necessitava per poder entendre el que havíem estat fent de forma intuïtiva durant tots estos anys. L'arteràpia permet desenvolupar la creació d'altres formes més sanes de viure. Quan a una persona li diagnostiquen una esquizofrènia o un trastorn bipolar es produeix un dol, un trauma i un patiment molt gran. La possibilitat que això es puga reparar és el que pot fer l'art: poder contar-te de totes les maneres possibles allò que està passant per a poder integrar-ho. L'acte creatiu et posa en contacte en una part molt íntima de tu mateixa. Descobreixes en eixos moments de silenci, on només estàs tu i el que estàs creant, que es generen experiències molt valuoses que et fan sentir bé.

 

Un dels projectes creatius que realitzeu i s'ha convertit en un referent anual és l'agenda.
–Després de l'exposició fotogràfica, ens plantejarem seguir en esta línia i retratar conceptes com l'amor, l'amistat o la riquesa. Un projecte que va acabar concretant-se en el llibre «Sentiments». El treball de tot un any registrant fotografies ens va dur a una reflexió sobre emocions i sentiments, que són allò que ens uneix a totes les persones. Ho vam convertir en un llibre, per tornar a la societat eixa reflexió ¿I qui millor que Öbertament per a dir què dóna salut mental i què la lleva? Després de Sentiments, del Col·lectiu va sorgir la idea de canviar el fet de pensar cap endins a anar fora, a fotografiar la Safor. En lloc d'un llibre, vam pensar a fer un format agenda, perquè la gent que la utilitze ens tinga presents durant tot l'any.

 

Diferents persones des de diferents disciplines han col·laborat amb la creació de les agendes. Han anat canviant amb el pas del temps i conformant part de la vostra xarxa afectiva i efectiva.
–Des del principi hem vist que el món de la bogeria desperta interés i simpatia en un sector de la població, segurament perquè estan tan bojos com nosaltres. Les persones amb qui hem tingut la sort de contactar connecten fàcilment amb la necessitat de tindre permís per a estar boig, per a poder pensar d'una forma lliure i per a no respondre a patrons als quals obliga la normalitat. Hem creat una xarxa de complicitats: les persones que han vingut han aportat el seu afecte i els seus variats coneixements dels quals el Col·lectiu s'ha beneficiat. Col·laboracions desinteressades, perquè econòmicament la nostra situació sempre ha sigut de mínims. Esta realitat, però, ens ha donat la llibertat de poder fer els passos en la velocitat que els podíem realitzar, meditats i sospesats.

 

[Img #17990]

 

¿Quins són els reptes de futur del Col·lectiu Öbertament?
–Estem molt emocionats perquè complim 15 anys des de la nostra primera exposició fotogràfica, en la que Salva es llança per donar-se a conéixer més enllà de la malaltia. Estem preparant una exposició retrospectiva per a saber què ha passat des d'eixe primer acte, un primer pas destinat a desafiar l'estigma. La premsa, en aquell moment, va titular «Los enfermos mentales exponen...» i pensàvem que mai podríem traure'ns de damunt la paraula. 15 anys després, quan la premsa diu «El Col·lectiu Öbertament torna a presentar la seua agenda...» és molt important veure que també els mitjans de comunicació i la societat han anat fent camí sobre este assumpte. L'estigma no fa bé a ningú, senyala i posa etiquetes a marginats a través de la història.

 

Per a este any prepareu també, de nou, una jornada.
–El conjunt d'activitats l'hem titulat «Lluitart 2018», una mescla d'art i lluita, que ha sigut el procés que ha realitzat el Col·lectiu Öbertament de lluitar per donar a conéixer eixa part valuosa i artística d'estes persones meravelloses. Constarà de l'exposició fotogràfica i també preparem la segona Jornada de Recuperació i Creativitat, que organitzem després del gran èxit de la primera. En esta edició comptarem amb un planter exquisit, que presentarem d'ací a poc.

 

¿Com ha sigut el suport de la comarca a Öbertament?
–Molts ajuntaments de la Safor i més enllà ens han recolzat i han comprat agendes cada any. En esta compra han finançat el nostre projecte i també han ajudat a difondre el treball creatiu del Col·lectiu. Ens hem sentit mimats per les institucions de la comarca. La cessió de la Casa de la Natura de Gandia va ser la guinda al projecte i la relació amb l'actual alcaldessa és bona, amb un excel·lent servei dels treballadors de l'Ajuntament.

 

¿Què ha suposat establir-se a la Casa de la Natura?
–Un altre punt d'inflexió. Estar ací ens ha possibilitat estar en una zona més accessible i on pot vindre més gent. A més, vénen de l'hospital per fer tallers de relaxació, cosa que possibilita un fluir de gent que facilita el contacte i l'intercanvi amb la societat mateixa. Ajuda a desmitificar la idea de salut mental, on qui ve perd la por respecte a idees preconcebudes. Volem continuar amb esta perspectiva, facilitant el pis de dalt a artistes estrangers, que portaran intercanvis artístics, mentre la planta de baix la dedicarem a les obres del Col·lectiu. Volem, per tant, que la gent que vinga no siga només simpatitzant i amiga d'Öbertament sinó que l'edifici tinga interés per ell mateix i que s'òbriga a la resta de la societat.

 

¿Una reflexió per concloure l'entrevista?
–La bogeria és comuna a tots, perquè tots tenim la necessitat que se'ns reconega la nostra peculiaritat: no hem de tindre por a ser diferents i a les nostres rareses. Aspirem a fer que la societat siga cada vegada més boja, però entenent la seua bogeria. Eixa paraula segueix tenint massa connotacions negatives; per això volem dir-li a tot el món que tenim dret a les nostres bogeries i que no hi ha patrons de normalitat. 

2018© Media Serviocio Safor S.L - Calle Mayor 20 - 2, pta. 4 - 46701 Gandia (España) - Tel. 96 296 62 09
Powered by FolioePress