Aviso sobre el Uso de cookies: Utilizamos cookies propias y de terceros para mejorar la experiencia del lector y ofrecer contenidos de interés. Si continúa navegando entendemos que usted acepta nuestra política de cookies. Ver nuestra Política de Privacidad y Cookies
Pau Inza
Miércoles, 21 de febrero de 2018

Germà Pepe Samit: 'El vessant afectiu de la família és insubstituïble'

Guardar en Mis Noticias.
Noticia clasificada en: Entrevistas

Germà franciscà. Natural de Xàtiva, fa uns 30 anys que exerceix com a religiós. Des de menut va tindre una formació cristiana dins l'escola que el va anar orientant vocacionalment, amb la idea clara de no només ser feliç, sinó fer feliços a la resta. En eixe camí acaba ajuntant-se amb gent igual de «boja» i l'any 87-88 van començar una petita fraternitat, molt simple, molt senzilla, que buscava acollir als malalts i als pobres del carrer: el Centre d'Acollida Sant Francesc d'Assís de Palma de Gandia.

[Img #16948]¿Quina és la filosofia de treball del centre?
–Viure des d'un punt de vista molt evangèlic, molt franciscà, que no tracta d'atendre els pobres des d'una posició més elevada, sinó ser nosaltres pobres entre els pobres; estar amb ells. Mengem amb ells, preguem amb ells, els acompanyem en les tasques domèstiques i del dia a dia, tant en els actes de tristesa com de goig, des d'aniversaris a la pròpia mort física.


¿Com ha anat evolucionant el funcionament del centre amb el pas del temps?
–Quan comences a viure d'esta manera portes uns conceptes previs que has llegit o escoltat però on no tens experiència pràctica. És en el treball del dia a dia on te n'adones que moltes coses realment no eren importants, i que el que resulta essencial és que ells assolisquen de nou una dignitat. Hi ha un esforç per part de la nostra fraternitat, de mantenir el centre en condicions, esta casa. Es tracta d'un esforç conjunt de la comunitat, dels voluntaris i dels mateixos residents per mantenir una sobrietat en la vida, però sense manca de cap necessitat. Per això, d'idees inicials de llits i tauleta de nit en sèrie passem a habitacions de 2 o de 3 persones més acollidores, on puguen també estar a soles, llegir...


Una decisió que busca una relació més comunitària dels residents.
–El que es constata és que les persones acollides guanyen en dignitat. Es potència l'afectivitat, la relació que tenen entre ells, amb el voluntariat i amb els mateixos religiosos que estem ací. Comencen a tenir consciència que viuen ací, que esta és sa casa i ells no són només receptors d'una sèrie de beneficis assistencials. Quan arriben nous residents s'aclimaten molt ràpidament, perquè entre ells, sense fer falta que diguem res, van ensenyant-se les normes: el que es pot fer i el que no.


¿A quin tipus de gent acull el centre?
–Hi ha un gran nombre de gent que necessita un lloc per a ser cuidat. Per això, la nostra acollida va dirigida a aquell malalt que no té recursos i que es troba sòl. A través dels treballadors socials de la Mancomunitat de Municipis, de l'Hospital Comarcal, o en col·laboració amb altres hospitals i amb les Càritas Parroquials, se'ns demana que al centre puga accedir una persona que complisca amb estes característiques. Ens reunim setmanalment amb una infermera i la comunitat per revisar cada cas. Decidim si podem acollir-lo o si malauradament ens manca espai.

 

[Img #16949]


 

¿A quantes persones acolliu?
–Atenem a una mitjana d'entre 55 i 56 persones. A més a més, estos dies passats de molt de fred habilitem llits per passar la nit i els residents es poden incrementar. En certa manera sempre guardem un raconet per a alguna persona que podem acollir perquè ho necessita de manera temporal.


¿Quin és el perfil dels residents?
–Es tracta d'homes en una proporció molt alta, d'uns 56 o 57 anys, amb una malaltia crònica o avançada, derivada d'una conducta addictiva de consum, generalment alcohol. Este és el perfil més recurrent dels casos que ens trobem. A més a més, l'afecció física pot anar associada a malalties mentals, que de vegades són més complicades de tractar.


¿Quines circumstàncies es produeixen perquè estes persones acaben malaltes i desemparades?
–Des de la meua perspectiva, la d'un religiós, es tracta de la família. I sense jutjar de quin model de família parlem, segueix essent insubstituïble. Un malalt a la família és cuidat, malgrat no tindre treball o diners. Quan es trenquen les relacions familiars i socials es produeixen estes situacions. Tal vegada a través de les institucions podem substituir el sustent físic d'estes persones, però la part afectiva és insubstituïble.


¿Són estes persones invisibles per a la societat?
–La majoria d'ells estan en el món de la conducta addictiva, un món aïllat. A més, la societat no té gust de veure persones vivint al carrer i només són visibles per gent amb una gran vocació social de solidaritat o per part de professionals del treball social. Ha de ser un cas molt extrem perquè estes persones es facen de notar al dia a dia de la societat.


¿Hauríem de ser més conscients de l'existència d'estes persones?
–Tots venim d'una família i qualsevol d'estes persones podria ser algú proper, un cosí, un germà... No és improbable que persones del nostre entorn puguen sofrir esta situació. Es pot donar per una conducta addictiva, un desengany amorós o la pèrdua de la feina. Pot esdevenir una malaltia mental, física o dels dos tipus, que puga fer-se crònica i acabar en esta situació. Per tant, la societat hauria de ser més receptiva i estar més motivada a l'hora d'ajudar i visibilitzar estes persones.


¿Què opina del desenvolupament de la Llei de la Dependencia o d'altres propostes que es treballen a la Comunitat Valenciana?
–Amb la llei de la dependència ja hi ha hagut un avanç significatiu, però els tràmits burocràtics continuen essent molt lents. Les persones amb una malaltia avançada i que es troben al nucli familiar haurien de rebre l'ajuda en 15 dies. Si eixa persona no pot ser cuidada a la família, igual; la substitució hauria de ser una residència assistida. Es requereixen places, concertades o públiques, perquè en menys d'un mes, una persona que estiga al carrer i amb una malaltia de convalescència, crònica o avançada, tinga un lloc on poder estar i on el puguen tractar.


Aleshores, no és tant el fet que existisquen ajudes econòmiques sinó que hi haja una sèrie de mecanismes per a canalitzar eixa ajuda econòmica de cara a una bona assistència d'estes persones.
–Ajudes sense supervisió, sense la presència de centres de dia, places de residència o una sèrie de controls, no seran mai suficientment efectives.


¿Com valora el treball del voluntariat al centre?
–Sempre he sentit un gran agraïment a esta societat que tenim a la comarca. Estem en un lloc on la gent té de manera molt arrelada la solidaritat, quasi a flor de pell. Es tracta d'una zona molt bolcada a qualsevol iniciativa de tipus benèfic o social. Hem de donar gràcies, com també a tota la gent que acudeix setmanalment a la nostra casa, siga a netejar, cuinar o que acompanya als nostres malalts a l'hospital perquè no estiguen sols quan es troben ingressats.


¿Quants voluntaris col·laboren amb el centre?
–Acudeixen entre 25 i 30 persones, un flux molt constant. Es tracta d'un voluntariat molt efectiu: realitzen un treball magnífic i sense ells hi hauria al centre moltes més necessitats.


Amb els recursos que disposeu, també intenteu donar una eixida a persones que han estat al centre.
–Forma part de la nostra idea de dignificar als pacients. Entre el col·lectiu de persones que hem acollit, sempre hi ha hagut casos on podíem ajudar més, com en la recerca de feina. Per desgràcia són pocs als que podem aportar este tipus d'ajuda perquè no tenim més capacitat. Però sí, treballen amb nosaltres persones que han estat residint al centre. 

2018© Media Serviocio Safor S.L - Paseo Germanías 3-1-1 46702 Gandía (España) - Tel. 96 296 62 09
Powered by FolioePress