Aviso sobre el Uso de cookies: Utilizamos cookies propias y de terceros para mejorar la experiencia del lector y ofrecer contenidos de interés. Si continúa navegando entendemos que usted acepta nuestra política de cookies. Ver nuestra Política de Privacidad y Cookies
Raül Navarro
Miércoles, 22 de noviembre de 2017

Ningú ens veu mai com a humans, perquè som més fantasmes que cossos...

Guardar en Mis Noticias.

Opinió, per Raül Navarro.

La primera vegada que vaig murmurar una oració estava en una catedral amb vidrieres. Em vaig quedar de genolls molt després que la congregació es posara dempeus. Les meues mans en aigua beneïda, faig el senyal de la creu; el meu diminut cos es doblega com un signe d’interrogació sobre el banc de fusta. Li vaig demanar a Jesús que em sanés. I quan no em va respondre, el silenci es va tornar el meu amic, amb l’esperança que el meu pecat cremés i alleugerís la meua boca, dissolent-se com el sucre en la llengua, però la vergonya es va quedar com un regust persistent. I en un intent per retornar-me a la santedat, la meua mare em va dir que era un miracle, que podia créixer i ser el que volia. Vaig decidir... ser un xic. 

 

Va ser bonic. Portava capell i un somriure desdentat, el meu genolls pelats van ser el meu credo, vaig jugar a l’amagatall amb el que quedava del meu futur. Vaig ser allò. Campió en un joc que els altres xiquets no podien jugar. Vaig ser un misteri anatòmic, una pregunta que es va quedar sense resposta, un caminant per la corda fluixa entre el xiquet maldestre i la xiqueta que demana disculpes. I en complir els 12, la fase xic deixa de semblar encantadora. Va trobar ties nostàlgiques que volien veure’m els genolls a l’ombra de les faldilles i em recordaven que la meua actitud mai anava a portar-me un marit a casa, que jo existisc per al matrimoni heterosexual i la procreació. I em vaig engolir els seus insults juntament amb els seus afronts. Naturalment, no vaig eixir de l’armari. Els xiquets de la meua escola ho van obrir sense el meu permís. Em cridaven amb un nom que jo no entenia, em deien «lesbiana», però jo era més xiquet que xiqueta, més Ken que Barbie. No tenia a veure amb odiar el meu cos, l’estimava prou com per a alliberar-ho, el vaig tractar com a una casa. Quan la casa cau a trossos, un no l’abandona, la condiciona perquè albergue tot el que és, l’embelleix per a convidar-hi hostes. Un reforça els seus fonaments perquè resistisquen.

 

La meua mare tem que em vaig inspirar a triar el meu nom en coses efímeres. Tem que jo muiga sense paraula, que em torne la conversa de «quina vergonya» en la parada del bus. Afirma que m’he tornat un mausoleu, que sóc un taüt errant, que els titulars han convertit la meua identitat en un espectacle. Bruce Jenner està en boca de tots, mentre la brutalitat de viure en aquest cos es converteix en un asterisc al peu de les pàgines sobre la igualtat. Ningú ens veu mai com a humans, perquè som més fantasmes que cossos, perquè la gent tem que la meua expressió de gènere siga un truc, que existeix per a ser perversa i atrapar-los sense el seu consentiment. Que el meu cos és una festa per als seus ulls i mans i que una vegada s’alimenten de la meua estranyesa regurgitaran les parts que no els plaguen. Em posaran de tornada en l’armari, penjat al costat dels altres esquelets. Seré la millor atracció.

 

Veuen com de fàcil que és espentar a la gent per a convertir-se en taüts, i posar-los els noms equivocats en les làpides?. I la gent encara es pregunta per què els xics es corrompen, per què caminen pels passadissos de la secundària amb por de ser etiquetats en un instant, amb por al fet que els debats en classe es tornen un judici final ara, quan la societat accepta més xiquets transgénere que ho fan els pares. Em pregunte quant temps es tardarà perquè les notes de suïcidi trans comencen a ser supèrflues, perquè entenguem que els nostres cossos es tornen lliçons sobre el pecat molt abans que nosaltres aprenguem a estimar-los. Com Déu no es va compadir  d’aquesta vida i no va ser misericordiós, com la meua sang no és el vi que va llavar els peus de Jesús, m’estic ennuegant amb les meues oracions. Potser ja estic guarit o tal vegada no m’importe, potser Déu per fi va escoltar les meues pregàries...

 

Lee Mokobe és un jove poeta sud-africà, de 22 anys,  que ha convertit la seua experiència de discriminació com a negre, pobre, queer, transgènere en poesia compromesa. Des que vaig llegir el seu dur, però encoratjador i valent relat l’he tingut sempre present a l’hora d’entendre’m i estimar-me, d’acceptar i estimar la diversitat. I m’ha vingut al pèl a propòsit de la recent celebració del 20 de novembre, Dia Internacional de la Memòria Trans, en el qual es ret homenatge a les morts com a resultat de la transfòbia i es destaca la contínua violència suportada per aquesta comunitat. Estimar la diferència, amar l’ésser humà o, per contra, la discriminació. La intolerància en totes les seues formes i expressions, és una de les maneres més comunes d’abús i de violacions dels drets humans. 

2017© Media Serviocio Safor S.L - Paseo Germanías 3-1-1 46702 Gandía (España) - Tel. 96 296 62 09
Powered by FolioePress