Aviso sobre el Uso de cookies: Utilizamos cookies propias y de terceros para mejorar la experiencia del lector y ofrecer contenidos de interés. Si continúa navegando entendemos que usted acepta nuestra política de cookies. Ver nuestra Política de Privacidad y Cookies
Miquel À. Morant
Jueves, 19 de octubre de 2017

¡Fer esport salva vides!

Guardar en Mis Noticias.

Opinió, per Miquel Àngel Morant

S ovint pense que fer esport m’ha curat de moltes ferides i mals de cap. Molts anys en el que la resposta, tantes vegades amagada darrere d’un mateix, ha sigut ficar-se les esportives de correr i «pegar a fugir» un ratet per oxigenar el cervell i esgotar algunes vegades les cames i d’altres, el cor. 


En cada cursa que he disputat (o al menys que he anat a córrer) he conegut gent increïble, sana, amb ganes de viure i de riure, de passar una estoneta (les curses populars són per a gaudir d’una vesprada d’estiu en Bellreguard o Piles, en Oliva o l’Alqueria de la Comtessa, això sí, no més d’una hora, que la calor és asfixiant i sols ho fem per tal de fer alguna cosa de «profit») amable, simpàtica, de xarreta (això qui puga fer les dos coses a l’hora) mentre fem uns quants kilómetres pels diferents passejos marítims de les poblacions de la Safor; quina privilegida zona per a viure a l’estiu i tot l’any, ¿veritat? 


Sincerament, m’agrada molt córrer i sent que hi ha molta gent a la que també li agrada. Hi ha gent de tot tipus: qui comença ara (mai, mai és tard per començar), qui porta més anys dels que jo tinc, gent que ha tornat a enganxar-se i gent que no ho té massa clar, però que acompanya a algú; també hi ha gent que ens anima quan passem i quasi sempre ho fa amb un somriure. I aquests ànims vénen tan rebé per a acabar la cursa, per a arribar a la meta ... 


És una energia positiva, és una energia que suma, que ens ajuda, que li aporta al que la rep i a qui la transmet. Un somriure d’anada i de tornada, això és per a mi la vida: un somriure correspost.  ¿I per què salva vides l’esport? Perque ningú es troba mai del tot sol. De tant en tant caminem, correm, vivim, pensem sols. I també és bo aprendre a administrar aquesta part dura, difícil i enriquidora de la nostra existència. I tant que sí. En els moments més durs de cada cursa, de cada jornada laboral o de cada treball, sempre hi ha un punt en el que abandonariem, ens rendiríem, ho deixaríem tot i ens ficaríem al marge de la carretera, per descansar i respirar més desfogadament. Clar que ens passa. I és humana la feblesa. Però també ho és la superació. 


Per aquest motiu entrenem, busquem gent amb les mateixes inquietuds, preguntem com millorar els aspectes que ens dificulten seguir quan pensem que ja no podem més i quasi sempre hi ha algú que ha passat pel mateix conflicte que tu i de sobte ja no et sents tan sol. Ja no et sents tan frustrat per no acabar aquella carrera d’agost, per no aconseguir el objectius d’aquella feina que et van demanar/exigir la setmana passada, per no estar al lloc de treball que somiaves quan començares a estudiar la carrera. 


La vida és un marató que has de saber córrer, tot sol, amb la companyia adequada, tornar a estar sol si el ritme dels que van amb tu no és el teu i buscar qui va a la teua «marxeta». La vida és arribar allà on pensaves arribar i deixar-se sorprende de tant en tant per les circumstàncies i les persones que descobrim. Tampoc és tan seriós com sembla. Probablement arribaràs més lluny o gaudiràs més del trajecte. 


Per això, quan veig a gent de la nostra terra (per a alguns serà Espanya, per a altres serà València o Catalunya) no entenc tant d’odi. No entenc, si hi ha gent bona ací i allà (i cadascú que fique les fronteres on vulga) no pensem en aquella bona gent que hem descobert uns i altres, en moltes curses i carreres, en molts carrers i per moltes converses, en moltes situacions de festa i de debat. No entenc com la gent no recorda que més que banderes i punyades, estem fets de carn, pell i ossos i com no, de somriures sincers i no de revenja.


Per tant i com a mesura personal davant la situació que vivim en les darreres setmanes a tot el País (Valencià o Espanya, cadascú el seu) a la gent que el 9 d’Octubre va sortir a repartir i expressar odi, si la veig el proper 22 d’octubre a València animant els corredors que facen la XXVII Mitja Marató de la ciutat o la veig a Gandia el proper 5 de novembre animant els valents que facen la XXIII Mitja Marató Ciutat de Gandia, almenys jo els tornaré el meu somriure i els agrairé el suport. 


La vida és energia i almenys la meua vull que siga positiva. L’odi, la violència i la rancúnia no caben a l’esport, per aquest motiu repetisc i sempre repetiré que fer esport salva vides. La resta és manipulació i soroll. 

 

2017© Media Serviocio Safor S.L - Paseo Germanías 3-1-1 46702 Gandía (España) - Tel. 96 296 62 09
Powered by FolioePress