Aviso sobre el Uso de cookies: Utilizamos cookies propias y de terceros para mejorar la experiencia del lector y ofrecer contenidos de interés. Si continúa navegando entendemos que usted acepta nuestra política de cookies. Ver nuestra Política de Privacidad y Cookies
Raül Navarro
Miércoles, 9 de agosto de 2017

Ho podrem tot

Guardar en Mis Noticias.

Opinió, per Raül Navarro.

Un dels primers records que tinc de la meua infantesa a Oliva, de la meua arribada cap als 11 anys acompanyant el pare per raons laborals, és la parla aliena. Sí, perquè fins aleshores no n’era conscient que al meu país s’hi parlava amb veu pròpia, si més no a una gran part de les comarques (una altra descoberta). Cal dir, que tampoc tenia consciència de país.   


A El Campello, el meu poble de naixement, jo hi vivia a una barri castellanoparlant, de dones i homes migrades a partir dels anys 60 des de les terres del sud o més enllà del País. És el meu cas. La família de ma mare va vindre a Alacant fugint de la misèria de la ruralitat andalusa, en el sentit més cru de la paraula. Que, evidentment, té moltes altres connotacions positives. No era el cas. Deixant enrere fam, morts i els pedaços mal cosits, especialment per als rojos, perdedors d’una guerra imposada, i la seua estirp. 


Aprengueren molt prompte a substituir la cal viva per amnèsia i compraren, sobretot les noves generacions, eixe producte apetitós i desitjat que anunciaven per tot arreu: «La Transición». Però que el iaio, afiliat al Partit Comunista, mai s’hi va creure. Això sí, el va subministrar a les filles i fill. La mare en va beure tant, que fins i tot ens tractava d’explicar la diferència, sense massa convicció, entre comunistes bons i roïns. En el grup dels primers, és clar, estava son pare. I en l’altre... Tampoc sabia dir-nos.  Tant hi degué patir (la mort de dos germanets inclosa) que oblidà fins i tot els arrels. I la parla. Ningú diria que és andalusa, més enllà de la musicalitat de les seues paraules, l’exagerada expressivitat, la incapacitat per vocalitzar un mot complet sense ometre les consonants finals o la seua afició a escoltar «Radio Olé» (encara existeix?)...  


El pare, en canvi, sempre va presumir de ser alacantí, però d’Oriola. I aquesta excusa li venia al pèl per no amollar-ne una en valencià (almenys davant de nosaltres), més que per a proferir insults i altres expressions que adopta amb facilitat el nouvingut quan vol sentir-se integrat en una comunitat de parla aliena. La influència murciana. I això que la iaia Esperanza ens donava als «zagales» diners per a guardar-los a la «vidriola», paraula afortunadament ja recuperada als territoris valencianoparlants, però que paradoxalment sobrevivia enllà del Segura com a vestigi, juntament altres mots. Així doncs, els primers anys a Oliva van transcórrer sota sentiment desarrelat, desafecció del que havia de ser el meu poble, però que no arribava a entendre... I sabia que la desconfiança era mútua, com l’amor és cosa de dos. Als nous amics ens separava un doble mur: el de la llengua, que canviaven sense problemes quan es dirigien a mi, i l’absència d’un passat, tot i que curt, comú. 


Anys després vaig anar a Barcelona, on hi vaig estudiar Periodisme, una professió en hores baixes de credibilitat, guanyades a pols per ella mateix, però que a mi m’ha donat l’oportunitat d’aprendre a expressar els meus sentiments i altres patiments, a narrar històries d’altres persones. A escriure sota la responsabilitat de saber-se llegit. I, sobretot, la llunyania em despertà la consciència i l’orgull de ser d’un poble, d’un país. Però que no sap ser-ho, necessita sentir-se, sense que ningú li ho conte o li faça creure que ha nascut per a ofrenar noves glòries. 

 

La distància prudencial i el desconeixement relatiu que hi ha a Barcelona sobre la nostra varietat dialectal, el català que parlem al País Valencià, em va desvergonyir i em llançà a parlar-lo i estudiar-lo. Em reconciliava així amb una part de mi mateix que creixia òrfena de terra, em madurà i em va fer sentir, per primera vegada, que hi era d’algun lloc. D’un País que, a més d’un passat cultural esplendorós, bressol dels clàssics de la literatura catalana, té un present que brolla ja, imparable, de les catacumbes  de la mediocritat, la marginació, la corrupció. Que el «meninfotisme valencià» no és un tret identitari nostre, és només un estat d’ànim transitori, convenientment sembrat pels qui ens guanyaren la batalla, segresten la dignitat, des de 1707. 


Per això m’entristeixen les agressions continues contra la nostra llengua minoritzada. Que qüestionen el dret a ser apresa i parlada, si més no, en igualtat de condicions que el castellà. S’arroguen la capacitat d’expedir el certificat de «valenciania», des de Madrid, amb les seues xarxes corruptes eixamplades per tot el territori. Tirant mà de símbols, que cal abraçar, però que mai s’han cregut. I qui no ho fa és un traïdor (a València o a Espanya?), un pancatalanista. Els mateixos que parlen, escriuen, pensen en llengua aliena. La del dominador. Ho porten fent 310 anys.


 
Algun dia no podrem més i llavors ho podrem tot.  (Vicent Andrés Estellés).  

2017© Media Serviocio Safor S.L - Paseo Germanías 3-1-1 46702 Gandía (España) - Tel. 96 296 62 09
Powered by FolioePress