Hi ha una frase que repetim massa: "Açò és el que hi ha". La diem quan el tren arriba tard, s’avaria o es cancel·la, quan una gestió s'eternitza, quan una obra o projecte sembla no acabar mai o quan aconseguir una cita en qualsevol administració pública es converteix en una autèntica prova de paciència. Sense adonar-nos-en, hem començat a acceptar que les coses funcionen a mitges, i això potser és el més perillós de tot.

No succeeix d'un dia per a l’altre, sinó que és un procés lent, quasi imperceptible: primer protestem, després ens resignem i, finalment, deixem d'exigir. El que abans ens semblava inacceptable acaba convertint-se en rutina. Esperar mesos per a un tràmit, assumir que una infraestructura estarà anys en obres o pensar que qualsevol promesa política arribarà tard es converteix en l’estampa de cada dia.

També hem començat a normalitzar que cada setmana apareguen noves informacions sobre presumptes casos de corrupció, que les responsabilitats arriben tard o que la discussió pública es reduïsca a qui resisteix millor els escàndols mentre es parla de joies, fontaneres i tota mena de cortines de fum. Quan la sorpresa desapareix, el problema deixa de ser només la corrupció i passa a ser el costum. Una democràcia no es debilita únicament quan apareixen comportaments irregulars, sinó també quan la societat deixa d'escandalitzar-se i assumeix que formen part del nostre dia a dia.

Eixe conformisme té conseqüències molt més profundes del que imaginem, perquè quan rebaixem el nivell d'exigència cap als qui administren els recursos públics, també rebaixem les nostres expectatives sobre el futur. Deixem d'exigir administracions eficients, projectes ambiciosos i governs que rendisquen comptes, i acabem acceptant la mediocritat com si aspirar a una bona gestió fora una ingenuïtat.

El futur d’una ciutat com Gandia també es mesura per la capacitat d’oferir-nos als joves les oportunitats necessàries per a emancipar-nos i construir el nostre projecte de vida. Crear les condicions perquè puguem accedir a un habitatge, trobar oportunitats i decidir quedar-nos a la nostra ciutat també forma part del que significa governar, perquè quan les administracions no tenen la capacitat de garantir que el talent es quede, la ciutat està davant d’un fracàs col·lectiu que només es pot revertir amb polítiques capaces de generar oportunitats reals.

Durant massa temps s'ha instal·lat la idea que els problemes dels joves són inevitables: que emancipar-se tard és normal, que encadenar contractes precaris forma part del procés d'aprenentatge o que anar-se’n fora per a trobar millors oportunitats laborals és l’únic camí possible. Però res d’això hauria de ser normal, perquè les administracions existeixen per a resoldre problemes i no per a acostumar a una generació a conviure amb ells.

Una gestió eficient dels recursos públics exigeix transparència i responsabilitat. I, per això, cal actuar en transparència, administrar adequadament els impostos i posar les institucions al servei de tots per tal de garantir que l’educació, la sanitat, les infraestructures i els serveis públics funcionen correctament. A Gandia, la realitat evidencia que el govern local ha donat per complet l’esquena als joves i, per això, la prioritat hauria de ser garantir l’accés a l’habitatge i les oportunitats laborals. La confiança en les institucions es construeix dia a dia amb fets i amb polítiques reals, no amb eslògans.

Les societats no comencen a deteriorar-se quan apareixen els problemes, sinó quan els ciutadans deixen d'exigir que se solucionen. Quan acceptem que tot funcione a mitges, també deixem d’aspirar al fet que les coses funcionen realment bé, i una ciutat que renuncia a l’exigència acaba renunciant al seu futur. La ciutadania de Gandia no pot acostumar-se a viure instal·lada en quasi quaranta anys de governs socialistes i nacionalistes com si no hi haguera alternativa, perquè n’hi ha una altra manera d’entendre la ciutat. Gandia mereix recuperar en maig de 2027 l’ambició de ser una ciutat on les coses funcionen, on la política estiga al servei de les persones i on els joves puguen mirar al futur amb il·lusió en lloc de resignar-se.