Hi ha persones que no busquen una parella, sinó un mirall. I la diferència és enorme... Tard, però també la vida t’ensenya aquestes coses: a cagar-la una vegada i una altra, com quan aprenies a muntar en bici. O quan et pegaves l’hòstia del segle, precisament perquè et pensaves que controlaves i abaixaves la guàrdia. Mon pare, home previngut per definició, sempre ens ha dit que els qui més controlen la conducció, els pilots professionals, també tenen accidents. Jo sempre li he rebatut, perquè també car ser arriscat en la vida i jugar-se-la de tant en tant. Doncs en l’amor és igual, funcionen les dues teories, perquè ja he tingut uns quants entropessons a més o menys velocitat.

          Durant anys, penses que estàs construint un projecte compartit, una vida en comú, una mena de societat sentimental on dues persones inverteixen temps, afecte, esforços i il·lusions amb l'objectiu de caminar en la mateixa direcció. Fins que un dia descobreixes que no estàveu construint res junts, alhora. Perquè tu edficaves, però l’altra persona només supervisava l'obra mentre continuava visitant altres promocions immobiliàries...

          Hi ha un moment molt concret en què una relació s'acaba. No és quan algú ho diu. Ni tan sols quan te n’adones del tot (l’últim, per cert). És quan mires la persona que tens davant i comprens que ella fa mesos que viu en una altra casa emocional. El més desconcertant no és la mentida, ni tan sols la infidelitat. És la tranquil·litat de tot plegat. La serenitat administrativa, la manera com quatre anys poden ser arxivats amb l'eficiència d'un funcionari que tramita una llicència d'obres.

          Però abans d'això hi ha una altra escena, un senyal, més conegut com allò que no havies de veure, (a pesar que sempre ha estat al mateix lloc). Una incoherència, un detall, una esquerda... Alguna cosa aparentment insignificant que, de sobte, fa un soroll enorme dins del teu cap. No és una prova. Tampoc una confessió; és simplement la intuïció que alguna peça ja no encaixa. I resulta curiós comprovar com, moltes vegades, qui ha construït la mentida durant mesos no és conscient de la petjada que l'altra persona acaba de descobrir. Però d'alguna manera sap que tot s'ha acabat.

          I és aleshores quan arriba la rendició. No sempre completa (li falta valentia i honestedat). Però prou per a entregar les armes i acabar la partida. Game Over en deien els jocs a la meua època.

          Un arriba a una edat en què, davant d'una infidelitat, ja no es pregunta «qui és?». Es pregunta «des de quan?». Perquè la qüestió més dolorosa no és amb qui, és una altra més silenciosa i discreta, però devastadora: «I ara, de tot allò que hem viscut, què era veritat?». Quins somnis continuaven vigents, quines converses eren sinceres? Quants «t'estime» pertanyien encara a la mateixa història. Perquè la infidelitat té una particularitat extraordinària; no només trenca el futur també obliga a repassar el passat amb subtítols.

          La psicologia, que fa dècades que estudia aquests comportaments d’espill,  perquè sorprenentment hi ha molta més gent així de la que jo sospitava, parla de necessitat de validació externa, d'egocentrisme emocional, de dependència de l'admiració aliena i de dificultats per a construir vincles recíprocs. Jo, que no soc psicòleg, ho resumiria d'una manera molt més senzilla: Hi ha persones que no busquen parella, volen públic. No t'estimen a tu, sinó a la versió d'elles mateixes que existeix quan tu les estimes.

          I això, que sembla una subtilesa, en realitat és un abisme. Perquè una relació sana és un projecte comú, un nosaltres amb renúncies. Però hi ha qui viu les relacions com qui gestiona una marca. Necessiten sentir-se admirades, desitjades, saber que continuen despertant interés. Que les portes continuen obertes. I és ací on apareix el que jo he acabat batejant com a «amor de franquícia». La marca és una, tot i que les seus poden ser diverses... Totes comparteixen la mateixa imatge corporativa, els eslògans i una extraordinària habilitat per a fer-te sentir únic, mentre descobreixes que formaves part d'una campanya d'expansió.

          Durant molt de temps penses que construieu una casa. Amb els anys descobreixes que tu eres el departament de manteniment. Els animals, curiosament, ho entenen tot molt millor. Els únics habitants de casa que no han mentit en cap moment, perquè tenen una qualitat extraordinària: Quan estimen, estimen. Si et troben a faltar, et busquen.

          No t’invoquen processos personals, sobre la necessitat de trobar-se a si mateix en un espai propi (a ser possible, lluny de tu, perquè córrega l’aire). I, sobretot, no mantenen relacions paral·leles mentre tornen puntualment a casa a l'hora de sopar. De vegades pense que els humans hem complicat tant les relacions que acabarem necessitant una gestoria sentimental: Sol·licitud de compromís; declaració responsable de fidelitat; comunicació prèvia d'interessos afectius concurrents; autorització administrativa per a la gestió simultània de diverses expectatives emocionals...

          Potser la gran tragèdia del nostre temps és que hem convertit l'egoisme en una filosofia vital. I l'hem rebatejat amb noms molt elegants: «Llibertat», «Autocura», «Procés personal», «Espai»... «Necessitat de créixer!». Ens han venut una idea molt estranya de la llibertat emocional. Segons aquesta teoria, comprometre's és una limitació i, renunciar, la derrota. Per contra, mantindre’n totes les portes obertes seria un signe de maduresa. I, estimar... tot el contrari. Perquè representa triar i haver de renunciar sempre a alguna cosa ‘plaent’, l’adjectiu més popular.

          Construir un nosaltres significa deixar de contemplar un mercat infinit de possibilitats i decidir que una persona concreta val més que totes les altres opcions. Això no és una pèrdua de llibertat, més bé una decisió. Potser la més revolucionària de totes. En canvi, hi ha persones que viuen permanentment en campanya electoral (buscant suports, adhesions, aplaudiments...). Necessiten confirmar constantment que continuen sent especials.

          I la tragèdia és que tu t’arribes a creure que eres company de repartiment quan, en realitat, eres part de l'audiència. Potser per això el més desconcertant no és la mentida. Ni tan sols la infidelitat. És la sang freda. La manera com algunes persones són capaces d'abandonar una casa emocional mentre encara hi viuen. La psicologia també té una explicació per a això: Quan algú ha abandonat emocionalment una relació molt abans, el final deixa de ser un terratrémol. Es converteix en un tràmit. I potser per això sorprén tant la calma.

          Hi ha una idea que no m'ha deixat de rondar aquests dies: Existeixen persones que no volen compartir la vida amb ningú, el que necessiten és sentir que sempre hi ha algú disposat a compartir-la amb elles. Sembla una diferència menuda. No ho és.

          Però quan la ferida fa pòsit i comença la diàspora de l’aprenentatge, curiosament, desapareixerà la ràbia. Agafarà el testimoni l’alleujament. La pau de descobrir que no has fracassat. Que el problema no era estimar massa... Les franquícies poden expandir-se indefinidament, les cases no. I potser per això l'amor no funciona com una marca: No necessita clients, sucursals... Només calen dues persones disposades a tornar cada dia a la mateixa adreça emocional.  

La resta és amor de franquícia.