Hi ha alguna cosa preocupant en la societat actual: cada vegada tenim més facilitats per a opinar i menys predisposició per a comprendre.

Els nostres majors ja advertien dels perills de «tirar la pedra i amagar la mà». Era una manera de censurar aquells que feien mal als altres sense assumir-ne les conseqüències. Hui, aquell vell refrany continua plenament vigent, encara que les pedres han canviat de forma. Ja no es llancen des d'una plaça ni cara a cara. Ara viatgen a través d'un teclat, d'un telèfon mòbil o d'un perfil anònim en les xarxes socials. I, sovint, qui les llança no arriba mai a veure el mal que provoquen.

Les xarxes socials han democratitzat la paraula, i això és positiu. Però també han convertit qualsevol assumpte en un tribunal permanent on les sentències arriben molt abans que les explicacions. Hui una fotografia, una frase fora de context o una acusació són suficients perquè centenars de persones es formen una opinió definitiva sense haver escoltat totes les parts.

La presumpció d'innocència, que tant defensem en altres àmbits, sembla haver desaparegut de l'espai digital. Allí no hi ha temps per a la reflexió. Tot és immediat. Tot és urgent. Tot exigeix una reacció ràpida. I quan la velocitat substitueix la prudència, la veritat acostuma a ser la gran perjudicada.

Resulta paradoxal que en una època en què es parla tant de respecte, empatia i convivència, siga tan senzill destruir la reputació d'una persona des de darrere d'una pantalla. Un comentari es converteix en desenes. Una publicació es transforma en centenars. I una sospita acaba presentada com si fora una certesa incontestable.

Però poques vegades pensem en les conseqüències. Darrere de cada nom hi ha una vida. Darrere de cada titular hi ha persones que pateixen. I darrere de cada atac públic hi ha famílies que es veuen arrossegades a una situació que no han triat.

La crítica és legítima. El control ciutadà és necessari. La discrepància forma part de qualsevol democràcia saludable. Però una cosa és fiscalitzar i una altra molt diferent és convertir-se en jutge, fiscal i executor al mateix temps.

Potser hauríem de preguntar-nos què està passant quan cada vegada resulta més fàcil desacreditar que argumentar, insultar que debatre o assenyalar que escoltar.

Cap societat avança quan substitueix els fets pels prejudicis. Cap comunitat es fa més forta quan normalitza l'escarni públic com a forma de participació. I cap persona hauria d'oblidar que hui pot formar part de la multitud que assenyala, però demà podria ser qui es trobe al centre de la plaça.

La qualitat d'una societat no es mesura per la contundència amb què castiga, sinó per la responsabilitat amb què jutja. I eixa responsabilitat comença per una actitud tan senzilla com necessària: escoltar, contrastar i pensar abans de condemnar.

Joan Mascarell

Regidor de Projecte Oliva de l'Ajuntament d'Oliva