Hi ha una idea que s’ha repetit tant que corre el risc de quedar buida: qui no coneix la seua història està condemnat a repetir-la. Però, de tant repetir-la, potser hem deixat de prendre-la seriosament. 

Fa unes setmanes, al cementeri de Gandia, quatre persones represaliades pel franquisme han sigut identificades després de dècades soterrades en fosses comunes. Quatre noms que tornen a la llum. Quatre històries que deixen de ser silenci. És una notícia que parla del passat, sí. Però sobretot parla del present. 

Perquè el problema no és només el que va passar, sinó el que passa quan una societat decideix no mirar-ho de cara. Quan es normalitza l’oblit. Quan es banalitza la violència política. Quan es dilueix la responsabilitat. I això està passant. 

En els últims anys, estem assistint a un creixement preocupant de discursos que relativitzen el franquisme, que el presenten com una etapa més o que, directament, intenten esborrar el seu caràcter repressiu. Discursos que parlen de “reconciliació” mentre neguen el dret de les víctimes a ser reconegudes. 

Discursos que equiparen bàndols com si la història fora una qüestió d’opinions. No ho és. El que va passar durant la dictadura franquista no és interpretable en termes neutres: va ser repressió, persecució i violència sistemàtica contra milers de persones. I les fosses comunes, com les de Gandia, són la prova més crua d’això. 

Per això, el que ha passat recentment a la ciutat té una dimensió que va molt més enllà de l’àmbit local. Identificar víctimes no és només una qüestió de dignitat individual —que ja seria suficient—, sinó una necessitat col·lectiva. Perquè sense veritat no hi ha memòria. I sense memòria, no hi ha democràcia sòlida. 

El feixisme no apareix de sobte. No arriba de manera estrident, amb una ruptura clara. Sovint creix en els marges, alimentant-se de la desinformació, de la por i, sobretot, de l’oblit. Es reforça quan la societat deixa d’identificar-lo. Quan es normalitzen discursos d’odi. Quan es posa en dubte allò que semblava inqüestionable. 

I ací és on la memòria deixa de ser un exercici del passat per convertir-se en una eina de defensa del present. A Gandia, com en tants altres llocs, el treball de les associacions de víctimes del franquisme ha sigut clau per arribar fins ací. Sense eixa organització de base, sense eixa insistència constant, les fosses continuarien tancades i els noms continuarien desapareguts. I això també és una lliçó. 

Perquè davant l’augment del feixisme, la resposta no pot ser individual. No pot ser silenciosa. No pot ser passiva. Ha de ser col·lectiva. Cal teixir comunitat. Cal organitzar-se. Cal defensar activament els valors democràtics. 

Perquè els drets que hui semblen garantits són, en realitat, conquestes fràgils que poden retrocedir si no es protegeixen. Les quatre persones identificades al cementeri de Gandia no són part del passat. Són una prova del que ocorre quan la democràcia és derrotada pel feixisme. 

I també són una advertència. No es tracta només de recordar. Es tracta d’entendre. I, sobretot, d’actuar. Perquè l’oblit no és neutre. L’oblit és el terreny on el feixisme torna a créixer.