Gandia fa públics els quatre primers noms dels afusellats pel franquisme exhumats a les fosses de la ciutat

Tal com es va anunciar ahir, aquest matí la regidora de Memòria Democràtica, Alícia Izquierdo, ha reunit els familiars —nets i netes— de quatre persones afusellades durant els primers anys de la dictadura franquista i recentment identificades entre les 27 restes (24 cossos complets) exhumades a les fosses comunes del cementeri de Gandia. En una compareixença carregada d’emoció, Izquierdo ha comunicat públicament els noms de les víctimes: Manuel Martín Collado, José Giner Gasent, Antoni Orengo Damià i Manuel Castillo García.

“Si ens veieu plorar és perquè estem supercontentes. Hui són tot llàgrimes d’alegria”, ha afirmat la regidora, visiblement emocionada, en un acte que simbolitza un pas decisiu en la reparació de les víctimes del franquisme.  L’edil ha destacat la transcendència del moment, però també ha volgut posar el focus en tot el que encara queda per fer: “Hem volgut vindre fins als peus de la fossa, on encara resten segurament al voltant de 40 persones soterrades ací, als nostres peus, sota una filera de nínxols”.
 

La primera tinenta d’alcaldia ha insistit en el compromís ferm de l’Ajuntament i de les entitats implicades: “Sempre els hem demanat perdó a les famílies. Saben que som ací amb elles, que ens està costant molt, però no anem a parar”. En aquest sentit, ha denunciat la manca de recursos estructurals i ha elevat la reivindicació a escala institucional: “Ha de ser una qüestió d’estat. S’ha d’obligar a les comunitats autònomes, com la nostra, que tenen les competències transferides, a fer complir la llei de memòria democràtica. No pot dependre de si un govern autonòmic té interés o no. La Generalitat han de posar els recursos necessaris perquè això siga possible... No pot ser que un ajuntament menut haja d’hipotecar el seu futur econòmic per a fer justícia. Les famílies ja han patit prou”.

Pel que fa als treballs pendents, ha recordat la complexitat tècnica i humana de la intervenció: “El mateix respecte demanem pels que estan dalt i pels que estan baix. Però volem traure els vostres familiars de la fossa i ho farem amb tota la sensibilitat i la legalitat”.

Per la seua banda, els testimonis dels familiars han sigut especialment colpidors, carregats d’emoció i de memòria acumulada durant dècades de silenci:

Núria Martín, presidenta de l’Associació de Familiars de Víctimes del franquisme de la fossa de Gandia i neta de Manuel Martín Collado, ha expressat l’alegria «després de tantes dècades d’oblit, de silenci i de lluita, per fi l’hem recuperat. Ahir va ser un dia molt emocionant per a tota la meua família. Podrem tancar el cercle i soterrar el meu avi amb la meua àvia i amb el meu pare”.

Tot i això, ha assegurat tindre el «cor partit» pels que encara estan soterrats i pendents d’identificar-hi: “La meua alegria no és completa. Pense en els meus companys que tenen els seus familiars baix dels nínxols. És molt dolorós veure’ls i no poder-los tocar. Aquesta ferida la democràcia l’ha de reparar ja”.

Núria ha reconstruït la història del seu avi, perseguit i finalment executat després de ser denunciat: una història que simbolitza la repressió patida per milers de famílies.
 

Isabel Orengo, neta d’Antoni Orengo, ha transmés una emoció profunda marcada per les absències: “És molta alegria, però també molta tristesa. Justament el mes passat vam soterrar l’última filla del meu avi. Ella sempre va lluitar per saber on estava”. El seu relat ha posat veu a la crueltat dels fets: “La meua àvia va vindre en un burret per arreplegar el cos i no la van deixar. El van tirar a la fossa... Ara el soterrarem amb la meua iaia i amb la meua tia. Però els seus fills no han pogut veure aquest moment”.
       

Per part de la família de Manuel Castillo, Jose ha destacat el pes del temps i de la memòria: “Són 90 anys d’incertesa, una ombra que sempre ha estat a casa nostra. La memòria es va difuminant perquè la gent va faltant, però el dolor sempre ha estat ahí... Ma mare, que va faltar l’any passat, i la meua àvia contaven el que podien. Ara, per fi, el que semblava impossible s’ha fet realitat”.
       

Finalment, per a José Luís Giner, net de José Giner, «l’espera ha valgut la pena. Han sigut anys molt llargs, però també molt emocionants». Ha explicat com la família va començar a reconstruir la història del seu avi a partir de documents i testimonis: “Als anys 90 vam trobar informació sobre els afusellaments. La meua àvia contava històries dels últims dies, i així hem anat reconstruint-ho tot”. El seu avi, com altres, va ser delatat per un veí i executat mesos després de la guerra, en «temps de pau». Un relat que es repeteix en moltes famílies presents.

Cronologia dels treballs
El camí fins a arribar a aquestes identificacions ha estat llarg, complex i ple d’entrebancs. Els primers passos es remunten a l’any 2017, quan es van començar a recollir mostres d’ADN en altres localitats i es va iniciar una xarxa de contactes entre familiars i equips científics. Poc després, al voltant de 2018, es constituïa l’Associació de Víctimes del Franquisme de les fosses de Gandia, impulsada per familiars decidits a trencar dècades de silenci.

       

No va ser fins a 2022 quan es van iniciar les primeres campanyes de prospecció al cementeri de Gandia, gràcies a la implicació de la Generalitat  i  el compromís de Nahuel González, l’aleshores regidor de Memòria Democràtica, per a qui Izquierdo ha tingut paraules d’agraïment.

Aquells primers intents, però, no van donar resultat, ja que ni tan sols es podia determinar amb exactitud la ubicació de les fosses. Tal com s’ha explicat, la desinformació i el pas del temps havien esborrat moltes pistes.
       

La situació va canviar en 2023, quan, en la tercera campanya, finalment es van localitzar les fosses i es va iniciar l’excavació. No obstant això, els treballs es van veure interromputs al juny d’aquell mateix any per informes tècnics que alertaven del risc de solsida, ja que s’havien construït nínxols damunt de les fosses. Fins aquell moment s’havien pogut exhumar 24 cossos i restes parcials de tres més.
       

A aquesta dificultat tècnica se li van sumar altres obstacles, com la paralització judicial dels treballs i la saturació dels bancs d’ADN, que han retardat notablement els processos d’identificació. No va ser fins a 2024, amb una subvenció de la Diputació, quan es van poder impulsar els treballs de laboratori que han fet possible les identificacions anunciades hui.

Perspectives de futur
Malgrat la importància del pas fet, Izquierdo ha reconegut que el procés està lluny d’haver finalitzat. Es calcula que encara queden al voltant de 40 víctimes per exhumar al cementeri de Gandia, moltes d’elles situades sota els nínxols actuals, fet que obliga a una intervenció extremadament delicada tant des del punt de vista tècnic com humà.
       

«L’Ajuntament ja té preparat el procés administratiu per a una nova campanya d’excavació, però la seua execució dependrà en gran manera de la disponibilitat de recursos econòmics i del suport institucional. A més, continuaran els treballs d’identificació genètica, amb la voluntat de maximitzar el nombre de víctimes identificades, tot i les dificultats inherents a aquests processos».

       

El responsable de l’equip arqueològic d’ArqueoAntro, Miguel Mezquida, ha advertit que no serà possible identificar totes les víctimes, però s’ha reafirmat el compromís de continuar treballant amb les famílies per arribar al màxim possible.
       

La regidora ha tancat l’acte amb un missatge que sintetitza l’esperit de la jornada: “Hui els vostres avis són els avis de totes i de tots. Aquest és un dia d’alegria, però també de compromís. No pararem fins que totes les famílies tinguen resposta”.
       

Per finalitzar la jornada, l’alcalde Gandia, José Manuel Prieto, s’ha reunit a l’Ajuntament amb les famílies, l’associació i l’equip científic per a felicitar-los i agrair-los la perseverança que ha fet possible aquest avanç en la recuperació de la memòria democràtica.