Hi ha una línia invisible que separa una democràcia madura d’una societat que comença a deteriorar-se. No apareix de sobte, ni amb un gran estrèpit.

Normalment, es desdibuixa a poc a poc: amb paraules que abans eren impensables, amb bromes que normalitzen el menyspreu, amb discursos que tornen a classificar les persones entre aquelles que encaixen i les que molesten. I un dia descobrim que hi ha gent que, simplement, ha de justificar qui és.

​Fa uns mesos va passar a Gandia. Una jove trans va viure una situació humiliant en un centre de salut públic per part del seu metge de capçalera. No cal recrear-se en els detalls. N’hi ha prou amb saber que una veïna va sentir que la seua identitat era posada en dubte en un espai que hauria de ser, per definició, segur.

​Aquestes coses, per cert, no haurien de passar enlloc: Ni en un hospital, una escola, el treball o les xarxes. Haurien de ser intolerables en una societat que es considere decent. Però passen. I quan ocorren sempre hi ha qui diu que són casos aïllats, errors puntuals, exageracions interessades... Com si les discriminacions aparegueren del no-res, com si no tingueren res a veure amb el clima polític que es construeix al nostre voltant. La realitat és una altra.

​La història ens ensenya que abans de cada retrocés en drets hi ha hagut sempre un procés de deshumanització subtil. Primer es qüestiona una minoria. Després se’n fa mofa. Més tard es presenta com un problema social. I finalment s’acaba discutint si mereix o no la mateixa protecció legal que la resta.

​Els règims totalitaris del segle XX van convertir aquesta lògica en doctrina. El nazisme ho va teoritzar amb la idea de la Volksgemeinschaft: una suposada “comunitat del poble” homogènia, pura, sense diferències. Només tenien cabuda aquells que encaixaven en el model dominant. La resta quedaven fora. Primer exclosos simbòlicament. Després socialment. Finalment físicament.

​Per això, després de la Segona Guerra Mundial, Europa va construir una altra cultura política: la convicció que els drets humans no es negocien i que l’extrema dreta no pot marcar l’agenda democràtica. Durant dècades, molts països van aplicar allò que es coneix com a “cordó sanitari”: un acord polític i moral per a impedir que els partits que neguen drets fonamentals condicionaren les institucions.

​No era una qüestió partidista. Era una lliçó històrica. La idea era molt simple: la democràcia pot tolerar moltes discrepàncies, però no pot ser neutral davant qui qüestiona la igualtat de les persones.

​El problema és que aquest consens s’està esquerdant. En molts llocs d’Europa –i del món–, l’extrema dreta ja no és una força marginal. I el més preocupant no és només el seu creixement, sinó la normalització del seu relat. Quan les seues idees deixen de ser combatudes i passen a formar part del debat polític ordinari, la línia que separava el punt acceptable del que no ho era comença a moure’s.

​Al País Valencià ho estem veient amb la reforma de la Llei 8/2017, per part del PP, amb el suport de VOX. Una norma que havia sigut un referent internacional en la protecció dels drets de les persones trans. Aquella llei va suposar un avanç important: reconeixia la identitat de gènere, prohibia les anomenades teràpies de conversió i establia mecanismes per a evitar situacions d’humiliació administrativa o institucional. Era una llei que protegia persones reals.

​Ara, en canvi, s’han eliminat espais de participació del col·lectiu, s’han rebaixat garanties i fins i tot s’ha introduït una redacció que obri la porta —encara que siga sota eufemismes— a pràctiques, com les teràpies de conversió, que la comunitat científica considera nocives.

​I això importa molt més del que sembla. Quan les institucions deixen de defensar amb claredat els drets d’un col·lectiu, el missatge que arriba a la societat és devastador: que aquests drets ja no són indiscutibles. Que poden revisar-se. Que potser no eren tan necessaris.

​A partir d’ací la discriminació deixa de semblar excepcional i comença a normalitzar-se. Per això el que va passar a Gandia no és només un incident. És un símptoma. El reflex d’un clima en què algunes identitats tornen a ser qüestionades públicament. Un clima en què hi ha persones que senten que han de defensar constantment la seua dignitat davant d’estranys. I això és incompatible amb una democràcia que aspire a ser plena. Perquè la qualitat democràtica d’una societat no es mesura només en eleccions lliures o en parlaments plurals. Es mesura en la capacitat de garantir que qualsevol persona puga viure amb dignitat sense haver de justificar qui és.

​Quan una minoria comença a sentir que els seus drets depenen del govern de torn, el problema ja no és només d’aquella minoria. El problema és de tot el sistema democràtic. Per això el cordó sanitari a l’extrema dreta no era un caprici polític. Era un mecanisme de defensa democràtica. Un recordatori que hi ha línies que no es creuen, perquè quan es creuen el terreny que queda darrere és molt difícil de recuperar. Com dic, la història europea del segle XX és prou clara al respecte. I, malgrat tot, continuem oblidant-la.

​Hi ha una cita que es repeteix sovint quan es parla dels perills de mirar cap a un altre costat. S’atribueixen al pastor alemany Martin Niemöller, que va acabar empresonat pels nazis després d’haver guardat silenci massa temps davant la persecució dels altres. Amb els anys la cita ha circulat en moltes versions, però el seu sentit continua sent el mateix. Niemöller advertia així sobre el perill de la indiferència: “Primer van vindre pels socialistes, i jo no vaig dir res, perquè no era socialista. Més tard van vindre pels sindicalistes, i jo no vaig dir res, perquè no era sindicalista. En acabant van vindre pels jueus, i jo no vaig dir res, perquè no era jueu. I quan finalment van vindre per mi, ja no quedava ningú que poguera alçar la veu.”

​El missatge és incòmode perquè és profundament simple: els drets no desapareixen de colp. S’erosionen. Es relativitzen i discuteixen. Retallant-los un poc ací i un poc allà. Sempre començant per algú altre.

​Per això cada vegada que una societat tolera que es qüestionen els drets d’una minoria està fent alguna cosa molt més greu que ignorar una injustícia puntual: està debilitant els fonaments que protegeixen a totes. I la història, malauradament, ens ha ensenyat massa vegades que quan aquests fonaments comencen a esquerdar-se, reparar-los és molt més difícil que haver-los defensat a temps.