El problema no és que la vida siga cara. El problema és que el sistema ha decidit que només alguns puguen viure mentre la resta aprén a sobreviure. Parlar hui de vivenda, de preus desbocats, de salaris que no arriben a final de mes o de joves expulsats dels seus propis barris no és cap exageració ni una moda discursiva. És descriure una realitat quotidiana que s’ha normalitzat massa ràpidament.

És cert que els salaris han pujat en termes nominals, però també ho és que la vida ho ha fet molt més. El cost de l’habitatge, de l’energia, de l’alimentació i dels serveis bàsics ha crescut molt per damunt de qualsevol millora salarial, convertint qualsevol augment en una il·lusió estadística que no es reflecteix en el dia a dia de la majoria. La vivenda ha deixat de ser un dret per convertir-se en un actiu financer. Els barris, en espais d’especulació. Les ciutats, en mercaderia.

Mentrestant, grans tenedors acumulen habitatges buits, fons d’inversió decideixen preus des de despatxos llunyans i milers de famílies destinen la major part dels seus ingressos a simplement un sostre que els abrigue a les nits, quan apleguen cansades després de tot el dia fora, encadenant dobles torns per assegurar-se un lloc on viure.

No estem davant una anomalia del sistema, ni davant una desviació corregible amb pedaços puntuals. Estem davant el funcionament normal d’un sistema capitalista que mostra signes evidents d’esgotament. No perquè falten recursos, sinó perquè la seua lògica ja no està orientada a garantir vides dignes, sinó a maximitzar beneficis per a una minoria cada vegada més concentrada.

No cal evocar revolucions abstractes ni reinventar fórmules miraculoses; el que cal és una cosa molt més senzilla i, alhora, molt més radical: tornar a situar la població com a centre neuràlgic del sistema i garantir una equitat real en l’accés als recursos, assegurant un mínim vital que permeta viure, no només resistir. La història ens ha ensenyat que aquesta lògica no és nova.

A escala global, guerres econòmiques, sancions i bloquejos han colpejat països sencers, però mai ho han fet de manera equitativa. Les elits sempre troben la manera de protegir-se; les conseqüències recauen, una vegada i una altra, sobre les classes populars. Ací no hi ha bombes ni bloquejos internacionals, però sí desnonaments, expulsions silencioses i una precarització sostinguda que actua com una forma de violència estructural acceptada.

La diferència sempre ha sigut de classe. Uns especulen, acumulen i decideixen; altres sostenen la vida, netegen els plats trencats i fan possible que tot continue funcionant. I enmig d’aquest desequilibri, el relat dominant ens convida a normalitzar la supervivència com si fora una virtut. Treballar sense descans, ajustar-ho tot al límit, renunciar al temps, al descans i al futur, com si viure amb dignitat fora una aspiració excessiva. Davant d’aquest escenari, la resposta no pot ser individual ni resignada.

Quan el mercat deixa de garantir drets, la comunitat esdevé una eina política fonamental. Els espais comunitaris, el suport mutu, les xarxes veïnals i els projectes col·lectius no són simples refugis emocionals: són infraestructures de vida que qüestionen, des de baix, una lògica que ha decidit que la vida només val en funció del benefici que genera. Potser no podem canviar-ho tot de colp, però sí decidir com resistim i amb qui. I en eixa decisió hi ha una idea tan senzilla com poderosa: la vida no hauria de ser un privilegi. Viure amb dignitat no hauria de dependre del mercat, del saldo bancari o de la sort. Hauria de ser, simplement, un dret garantit.