Han passat cinquanta anys de la mort del dictador, jo n'acabava de complir un, per això he crescut entre els silencis, que encara escolte. Es poden escoltar els silencis? Els meus sí. A casa dels iaios i dels pares, encara feien molta olor d'oblit forçat, autoimposat. Així recorde les històries mig contades o edulcorades convenientment d’unes gents que tornaven a caminar en llibertat, per fi, però amb por i incredulitat. I, sempre mirant cap enrere, amb temor i desconfiança. Amb rancor? El rancor va ser batejat com “concòrdia”. Quin eufemisme!

I els van mostrar el camí, aprofitant les ànsies de canvi i l’angoixa per la incertesa de l’esdevenir, potser altra guerra?! Els van fer adorar el Borbó, deixeble del Cabdill, com el següent Messies... El rancor, ben amagat al revers de l’ànima.

D’ací el desassossec, quan mig segle després em trobe que a la meua ciutat d’adopció, mare dels ous de la pluralitat, llibertat i diversitat… l’alcalde progressista (sense cometes, perquè se li suposa en les sigles), creu que és bona idea convidar la comandància militar perquè organitze una jura de bandera militar per a civils, com qui programa un concert. M’encisa la paradoxa: Per al civisme, res millor que una mica de disciplina militar. La coherència, ja, si de cas, per a un altre dia.

No és això, companys... El progressisme exigeix conéixer la història i respectar la memòria, per a saber que aquests gestos, allunyats de la ciutadania i del seu sentir (majoritari), només reforcen els vells fantasmes. Per això em costa descriure la sensació exacta: una barreja de tristesa, incredulitat i un cansament profund, heretat. La comunió eclesiàstica del batlle també la deixem per a un altre article.

Contemplant les imatges d'aquesta litúrgia militar: els passos marcats, les banderes, els discursos solemnes, les corbates i collars de perles... no puc evitar sentir que es trenca alguna cosa dins meu, una connexió amb la dignitat quotidiana, amb la memòria dels meus, amb la ciutat que volem lliure i viva, no submisa ni disciplinada per una coreografia de poder.

Perquè jugar amb símbols militars en política és entrar en un terreny minat que no és el nostre. Mai ho ha sigut. Quan l’esquerra decideix moure’s cap al camp simbòlic de la dreta i de l’extrema dreta, només passa una cosa: ells hi creixen, i nosaltres ens encongim. És així de senzill i així de tragicòmic. La socialdemocràcia intenta “compensar” perjudicis, guanyar espais apropant-se a banderes i uniformes. I al final només reforça els relats dels qui sí que creuen en un nacionalisme excloent, vertical i uniforme, aquell que mai no ha volgut entendre la pluralitat, la diversitat, la cultura i la llengua de la nostra gent. Els imitadors mai guanyen la guerra de símbols, i sovint acaben cedint-los a qui sempre ha dominat el relat, a qui sap manejar la por i l’obediència, perquè li són consubstancials.

La meua bandera és una altra —a pesar que mai he sentit cap pedaç de tela com a meu, ni necessite fer-ho—. La meua bandera és la gent que estime, el meu poble valencià, la llengua que defense, el paisatge que m’ha criat, els costums que resisteixen. La meua bandera és cada persona que planta cara al silenci, les injustícies i al poder quan cal. La meua bandera és la pau, la cultura, la convivència i la memòria. Per venjança? No, per justícia i reparació.

Aquests dies, que es commemoren cinquanta anys sense el dictador, recordem també que la “Transició” (entre cometes, en honor als qui s’omplin la boca amb l’eufemisme), ens va vendre una llum tènue, prou per a caminar, però insuficient per veure-hi clar. No es va netejar prou, no es va preguntar prou, no es va reparar prou... I per això ara traspuen les taques d'humitat, els gestos que semblaven superats. I encara ens escandalitza que molts joves pensen que amb la dictadura es viuria millor?

No, nosaltres no podem callar, no ara, no després d’haver heretat la responsabilitat del silenci dels nostres avis i pares, que tanta por i humiliacions van haver de suportar. L’esquerra té un deure innegociable: defensar la cultura de la pau, la convivència, la pluralitat, el dret a dissentir, a parlar, a imaginar futurs. No pot permetre que els símbols de jerarquia i uniformitat tornen a ocupar un espai social que no els correspon. Mai els ha correspost en realitat, ells l’han pres per la força.

Tampoc és covardia fugir d’un patriotisme imposat; és valentia, perquè el patriotisme que no neix del poble, és fill de l’obediència, instaurada per a normalitzar l’autoritat per damunt de les persones. I quan el feixisme torna, no diu: “Hola, soc el feixisme!”. Es disfressa de "seguretat" enfront del "llibertinatge" (que és com els fatxes diuen a la llibertat).

Per això hem de dir-ho ben clar: si nosaltres no defensem la pau, altres empraran la por; si nosaltres no mantenim la memòria, altres escriuran l’oblit; si nosaltres no alcem la veu, el silenci —aquell silenci— tornarà.

Que la pau siga la nostra jura, i la dignitat, la nostra bandera.

Tanca la porta, fill,

tanca la porta.

Ells voldrien entrar

i tenim que impedir-ho.

(Fragment poema inèdit de Maria Beneyto. Hemeroteca Històrica Municipal de València. Fons Maria Beneyto).