No puc evitar pensar com pense i sentir com sent. No vull fer-ho, tampoc. Hem passat tant de temps baix l’imperatiu de la correcció de comportaments que hem anat erosionant personalitats per no crear arestes ni perfils de roca que pogueren trencar la massa social establida.

Hem deixat de defensar posicions ideològiques raonables per a moltes vegades, tragar saliva, lluitar des de la trinxera mediàtica en tal o qual tema escabrós i traure pit alguns dies. Altres, esperar que et pinten, en el millor dels casos, la cara. O directament, te la partisquen. En el meu cas, metafòricament.

Però cada vegada més, veus al voltant, que costa expressar-se amb total llibertat i en igualtat de condicions en determinats àmbits socials o grups d’amistats que cada cop més, qüestionem si ho són en realitat i perquè estan ahí, encara, en la nostra vida. Supose que hi ha gent que mantenim a la nostra llista de contactes com un “trasto” vell, que recorda algun vestigi de millors temps viscuts, però que realment no sabem què pinten en la nostra actualitat i no sabem com ni quan tirar al fons d’un magatzem emocional ja prou saturat i replet de situacions personals, laborals i familiars que ens han llevat part, mai del tot, la il·lusió de viure grans històries per contar a qui ja no vindrà, ni serà.

No puc evitar sentir tristesa ni pensar en la supervivència d’unes idees que m’omplin d’orgull però que no cauen en gràcia ara mateix. La llibertat d’expressió ha quedat segrestada, maltractada i violada per la desvergonya, la ignorància, l’arrogància i la desmemòria de qui no ha viscut res i pensa que ja ho ha viscut tot.

L’altre dia, el passat 18 de setembre, va començar la nova temporada del programa d’Andreu Buenafuente a TVE. La televisió de Sánchez, segons alguns. Sembla que aquestes persones no veuen els informatius de la cadena pública, ni veuen com s’informa del cas Cerdán, de les imputacions de Begoña Gómez, la dona del president del Govern d’Espanya o del seu germà, David Sánchez.

Però tornant al programa de Buenafuente, l’humorista català va començar el seu espai televisiu amb un monòleg diferent al que ens té acostumats, ple de reflexions sense cap broma ni comentari irònic i amb una contundent defensa de la dignitat humana, política i contra tots aquells dirigents i responsables públics que promouen l’odi com a estratègia de confrontació entre ciutadans. Sembla que a alguns d’ells i elles els interesse que estiga'm a la gresca constantment els uns i unes contra els i les altres.

Però hi ha una frase que em va ressonar dins del meu cap com un mantra i no puc deixar de repetir: “jo no vull viure odiant ni vull tindre enemics”. Com Buenafuente, vull un país on les coses vagen cada vegada millor i que ens ajudem els uns als altres per millorar les condicions de vida tant de forma individual com col·lectiva. La misèria i la pobresa d’una part de la població, així com la migració no poden ser els arguments d’alguns responsables polítics actuals, sobre tot de l’extrema dreta representada amb Vox i de la dreta extrema encarnada amb personatges com l’Ayuso més histriònica o el Tellado més insensible i inoportú, carregats d’odi i mentides contra aquest sector de la societat, cavant fosses contra qui pensa i governa diferent de la dreta extrema i l’extrema dreta. Estes dos personalitats polítiques no han tingut cap conseqüència legal ni penal.

En canvi, altres personalitats de la cultura, han sigut o segueixen empresonats per manifestar-se, amb la mateixa llibertat i amb la que puc estar més o menys d’acord, contra la monarquia i les institucions corruptes de l’estat. És el cas de Pablo Rivadulla Duró, més conegut com Pablo Hasél, en presó des del 16 de febrer de 2021 per una sèrie de tuits entre 2014 i 2016 en què acusava de corrupció a la monarquia i la justícia espanyoles "que hem heretat de l’etapa franquista" i en la que animava a anar més lluny.

Si Hasél està empresonat per aquestes manifestacions i ha de complir condemna per enaltir el terrorisme, quina pena hauria de complir el secretari general del Partit Popular, per incitar a l’odi manifestant que volen cavar una fosa i enterrar a l’actual govern de coalició progressista? O l’expresident del PP, José Maria Aznar, quan animava a totes les persones de dretes i d’extrema dreta a que “Quien pueda hacer que haga”?

Com a conclusió, sols dir que hauríem de recuperar la prudència, sobre tot, aquelles persones a les quals escolten milions de persones cada dia i tenen poder de decisió. Mantindre la llibertat d’expressió, però també el respecte institucional. Fer conviure la reivindicació i l’activisme pacífic amb el poder de la paraula i el talant democràtic. Celebrar la fi dels bombardejos a Gaza, encara que això no signifique una Pau definitiva entre Israel i Palestina. Sols és el principi d’un camí que necessita d'acompanyament, seguiment i vigilància per a no tornar al camí de la barbàrie i el genocidi que s’ha estat perpetrant davant dels nostres ulls.

Parem les guerres, fem-ho com puguem i sapiguem, cadascú en la mesura que puga. I canviem el significat d’una vegada per totes d’allò que deia aquell: “El que puga fer que faça… la Pau”.