Ausias Galbis
Feixistes amb corbata, esquerres dividides i joves desencantats: una combinació explosiva
Opinió, per Ausiàs Galbis Simó, coordinador d’Esquerra Unida de Gandia.
Últimament els feixistes han aprés a vestir-se bé. Ja no van amb camisa blava ni fan salutacions amb el braç enlaire (bé, alguns encara ho fan als seus racons de Telegram), però sí que es presenten als parlaments i fins i tot governen. A les darreres eleccions europees la ultradreta va guanyar a França, governa a Itàlia, i creix com l’escuma a Alemanya o Àustria. I als Estats Units, Donald Trump, condemnat, imputat i orgullosament autoritari, lidera la Casa Blanca. El feixisme ja no arriba amb tancs; arriba amb urnes, amb corbata i amb discursos de “llibertat” que sonen molt bé mentre criminalitzen la dissidència.
¿La clau del seu èxit? La por. Por als altres, por al futur, por a perdre allò que ni tan sols tenim. Tot embolicat en discursos patriòtics, religiosos o tecnocràtics, mentre es retallen drets, es militaritzen fronteres i es justifiquen guerres interminables. Ucraïna, Palestina... la destrucció sempre és rendible per a alguns. L’odi mou vots, i la por desmobilitza. És així de senzill. I així de perillós.
Mentrestant, l'esquerra juga al joc preferit del sistema: dividir-se. En comptes de sumar forces contra qui vol arrasar amb tot el que hem aconseguit, ens matem per veure qui és més pur o més revolucionari. I entre una cosa i l’altra, el feixisme va fent forat.
Mentrestant, la joventut observa. I no només observa: desconnecta. I és comprensible. Amb un panorama on la corrupció institucional és el pa de cada dia i on el futur sembla hipotecat des del bressol, cada vegada més joves giren l’esquena a la política. Segons el CIS, només un 23% dels joves entre 18 i 24 anys es declara interessat en política. I en les últimes eleccions, més del 40% d’aquest segment es va abstindre. Però alerta: quan la gent jove abandona la política, no desapareix el poder. Només canvia de mans. I sol anar a parar a qui sap molt bé què vol: diners, control i silenci.
Per això cal tornar a la base. Cal memòria. Cal recordar que les llibertats que hui donem per fetes —el dret a votar, a fer vaga, a estimar a qui vulgues, a ser qui eres— van ser guanyades amb sang, suor i presó. No van vindre soles. I com tota conquesta, poden perdre’s.
Necessitem tancar files. Parlar-nos. Assumir que no tot serà com ens agradaria, però que ens necessitem. Que no hi ha futur sense organització. I que només des del col·lectiu podrem frenar aquesta onada de cinisme, odi i foscor. Gandia no és aliena a tot això. També ací hi ha joves que ja no esperen res. Però també ací hi ha història de lluita, de cooperació, de resistència. Hem estat capaços de molt. I si ens ho creiem, també podem escriure el que vindrà.
Últimament els feixistes han aprés a vestir-se bé. Ja no van amb camisa blava ni fan salutacions amb el braç enlaire (bé, alguns encara ho fan als seus racons de Telegram), però sí que es presenten als parlaments i fins i tot governen. A les darreres eleccions europees la ultradreta va guanyar a França, governa a Itàlia, i creix com l’escuma a Alemanya o Àustria. I als Estats Units, Donald Trump, condemnat, imputat i orgullosament autoritari, lidera la Casa Blanca. El feixisme ja no arriba amb tancs; arriba amb urnes, amb corbata i amb discursos de “llibertat” que sonen molt bé mentre criminalitzen la dissidència.
¿La clau del seu èxit? La por. Por als altres, por al futur, por a perdre allò que ni tan sols tenim. Tot embolicat en discursos patriòtics, religiosos o tecnocràtics, mentre es retallen drets, es militaritzen fronteres i es justifiquen guerres interminables. Ucraïna, Palestina... la destrucció sempre és rendible per a alguns. L’odi mou vots, i la por desmobilitza. És així de senzill. I així de perillós.
Mentrestant, l'esquerra juga al joc preferit del sistema: dividir-se. En comptes de sumar forces contra qui vol arrasar amb tot el que hem aconseguit, ens matem per veure qui és més pur o més revolucionari. I entre una cosa i l’altra, el feixisme va fent forat.
Mentrestant, la joventut observa. I no només observa: desconnecta. I és comprensible. Amb un panorama on la corrupció institucional és el pa de cada dia i on el futur sembla hipotecat des del bressol, cada vegada més joves giren l’esquena a la política. Segons el CIS, només un 23% dels joves entre 18 i 24 anys es declara interessat en política. I en les últimes eleccions, més del 40% d’aquest segment es va abstindre. Però alerta: quan la gent jove abandona la política, no desapareix el poder. Només canvia de mans. I sol anar a parar a qui sap molt bé què vol: diners, control i silenci.
Per això cal tornar a la base. Cal memòria. Cal recordar que les llibertats que hui donem per fetes —el dret a votar, a fer vaga, a estimar a qui vulgues, a ser qui eres— van ser guanyades amb sang, suor i presó. No van vindre soles. I com tota conquesta, poden perdre’s.
Necessitem tancar files. Parlar-nos. Assumir que no tot serà com ens agradaria, però que ens necessitem. Que no hi ha futur sense organització. I que només des del col·lectiu podrem frenar aquesta onada de cinisme, odi i foscor. Gandia no és aliena a tot això. També ací hi ha joves que ja no esperen res. Però també ací hi ha història de lluita, de cooperació, de resistència. Hem estat capaços de molt. I si ens ho creiem, també podem escriure el que vindrà.























Normas de participación
Esta es la opinión de los lectores, no la de este medio.
Nos reservamos el derecho a eliminar los comentarios inapropiados.
La participación implica que ha leído y acepta las Normas de Participación y Política de Privacidad
Normas de Participación
Política de privacidad
Por seguridad guardamos tu IP
216.73.217.126