M'esgota pensar que tothom sap de tot: tothom coneix els arguments de les pel·lícules, les crítiques i les contra crítiques dels experts; tothom coneix els efectes secundaris dels fàrmacs que encara estan en proves, quan han fet una anàlisi profunda, dos o tres línies després de començar a llegir el prospecte; tothom coneix la sentència en ferm dels fets que estan sent provats en plena instrucció d'un cas que encara no ha sigut denunciat; el món sencer sap la virtut del qual no ha nascut i mereix una oportunitat per a néixer i en canvi condemna la maldat suposada pel simple fet que ve de més enllà de la frontera que ha decidit posar just on li ix dels nassos per a delimitar qui sí i qui no.

M'esgoten els extrems i alhora, els hi veig necessaris. Però m'esgoten, per damunt de tot aquelles persones que van de llestes sense saber que tot el que saben, o creuen saber, és imposat. Un impost al 21% la majoria de les vegades. Ara, sembla que es rebaixen les lectures. Bona notícia, sens dubte. Sobretot per a qui no sap llegir. Llàstima que sempre volem donar de menjar a qui no té dents.

El moment actual és complicat i sembla que tot se’n va a la merda. És veritat que quan no hi ha majories absolutes, tot es pot negociar. Davant aquesta oportunitat de consensuar, la societat en general, siga el país que siga, mires on mires, estem triant l’enfrontament i l’odi per a respondre a qualsevol problema.

M'esgoten les obvietats i les insinuacions. M’esgota l’acusació sense fonaments i per damunt de tot, m’esgota profundament aquells que sense aportar solucions, es queixen de tot, per a treure pit de la seva incapacitat o de la seva mala intencionalitat a l’hora d’aconseguir el poder siga quin siga el cost. Encara que amb la seva estratègia es posen en risc les institucions i la democràcia mateixa. Som carallots i ho estem demostrant comprant el discurs de l’extrema dreta quan simplifiquem els problemes amb l’origen dels culpables de totes les qüestions que ens preocupen.

A mi no m’importa assumir-ne que seré pobre tota la vida, perquè em motiva l'inconformisme, a vegades massa. Des d'un prisma purament moral. Materialment, sóc molt més que pobre i molt més que ric, dependent amb qui em compare. Per a mi, aquest és el verdader problema. La comparació amb el o la del costat. Quasi sempre ens comparem amb la persona que estrena cada dos anys un cotxe nou; o amb qui ha aconseguit un treball ben remunerat; o amb

aquell que viatja sense parar per tot el món. Ens comparem amb els seus “èxits”, allò que veiem, però no sabem per exemple si el que canvia el "carro" cada dos anys és perquè treballa 12 hores al dia en la carretera buscant clients als quals vendre els seus productes; o si qui guanya el triple que jo, és perquè s'ha passat 15 anys de la seua vida treballant i estudiant al mateix temps per a pagar-se una carrera, un màster, un doctorat; o si qui viatja arreu del món ho fa deixant a la seua família i amics per emprendre una altra iniciativa social, amb la qual ajudar a pal·liar injustícies, també per tot el planeta.

M'esgoten les premisses sense fonament, els prejuís per color o pel cotxe que es condueix i les expectatives cinematogràfiques. La pel·lícula ens la muntem al nostre cap. No som més ni menys que el que acceptem de nosaltres mateixos, allò que estimem de nosaltres mateixos.

Tal vegada, si em drogara més, vull dir amb més xocolata (legal, tot i que el tema del sucre i el dolç també és un tema del que podriem parlar-ne un altre dia), xocolata que em prenc en pla "fartada" de dolços "a cascoporro", tal vegada, seria més feliç o engoliria amb major capacitat i/o resignació tot el que no entenc, tot el que no m'explique, tot al que no em puc adaptar.

A vegades, no m'adapte, perquè sóc i m'agrada ser peculiar. Unes altres i ho reconec, perquè sóc insuportable. Algunes vegades, massa casolà. Altres, les menys, sóc massa familiar i la meua família ja no ho suporta més. Això també m'esgota. I m'esgota pensar que tothom ho sap.