Donald Trump ha tornat a la Casa Blanca. Alternativa per Alemanya (AfD) creix fins a ser la segona força en intenció de vot. A França, Marine Le Pen espera pacientment el seu torn. A l’Estat espanyol, el Partit Popular governa amb l’extrema dreta en ajuntaments i comunitats, aplicant l’agenda neoliberal de sempre però amb una cara més reaccionària.

Podríem preguntar-nos com hem arribat fins ací, però la resposta és tan crua com evident: l’extrema dreta no creix sola, sinó que s’alimenta de la renúncia i la incompetència dels governs que han jugat a ser gestors del desastre.

Vivim en una època de saqueig. El capitalisme del segle XXI ja no promet un futur de progrés ni una vida millor per a les pròximes generacions. Hui, qui tinga trenta anys i no herete res sap que mai podrà comprar una casa. Qui busque un lloguer, sap que acabarà treballant per pagar-li la hipoteca a algun fons voltor. Qui tinga una nòmina, veu com a final de mes li queda cada vegada menys. L’escletxa entre el cost de la vida i els sous ha esdevingut un abisme.

El problema és que la dreta no ha hagut de fer res de nou per consolidar el seu poder. Simplement ha esperat a recollir els fruits de les renúncies. Mentre la vida es feia més cara i precària, els governs suposadament progressistes han tingut por d’afrontar el conflicte. Han tocat la qüestió de l’habitatge de manera tímida, mentre la banca continuava fent caixa. Han deixat que l’especulació continue marcant el preu dels aliments. Han permés que els salaris reals es desplomen mentre el discurs oficial parlava de recuperació econòmica.

En eixe desert polític, l’extrema dreta ha trobat el seu millor caldo de cultiu. No ofereix solucions, sinó culpables: la immigració, el feminisme, el moviment sindical, el sector públic. Mentrestant, el Partit Popular governa amb el manual de sempre: retallades, privatitzacions i amnisties fiscals per als rics. A Madrid, el model Ayuso és la culminació d’aquest saqueig: serveis públics degradats, llibertat per a l’especulació i una política de propaganda permanent.

Cal dir-ho clar: la resignació no és una opció. La batalla no és només electoral, sinó política i cultural. O es construeix una alternativa real, capaç de trencar els límits imposats pel poder econòmic, o el futur estarà escrit per aquells que mai han deixat de dominar el present.