Andrew Wakefield és un exmetge britànic que va guanyar notorietat en 1998 després de publicar un estudi en la revista "The Lancet", en el qual afirmava haver trobat un vincle entre la vacuna MMR (pallola, galteres i rubèola) i l'autisme. No obstant això, l'estudi de Wakefield va ser posteriorment desacreditat per múltiples raons, incloent-hi la falta de rigor científic, conflictes d'interés i la manipulació de dades. A pesar d’això, la faula sobre les vacunes i l'autisme persisteix en alguns sectors, la qual cosa ha portat a un augment en els casos de malalties prevenibles per vacunació.

"Pizzagate": Aquesta teoria afirmava que un grup de pedòfils, que incloïa figures polítiques i persones relacionades amb la campanya de Hillary Clinton a les eleccions presidencials nord-americanes de 2016, operava des d'una pizzeria a Washington D.C. anomenada Comet Ping Pong.

La teoria es va difondre principalment a través de les xarxes socials i va ser desmentida per múltiples fonts, mitjans de comunicació i autoritats. Malgrat això, va portar a incidents reals, incloent-hi un tiroteig a la pizzeria per part d'una persona que creia en la teoria. Aquests són només dos exemples molt sonats del perill de la desinformació i de l’ús que se’n fa en molts casos per a mantindre el poder o per tal d’aconseguir-lo. 

S’estudien a les facultats de periodisme d’arreu del món per alertar del perill i les conseqüències. I el més famós de tots, jo diria que d’estudi obligat, és el programa de ràdio mític “la guerra dels mons”. Va ser una adaptació de la novel·la de l’escriptor britànic de ciència-ficció H.G. Wells, realitzada pel director, productor i actor nord-americà, famós per la seua innovadora pel·lícula "Ciutadà Kane", Orson Welles (tot i compartir cognom no tenien res a veure). Es va emetre el 30 d'octubre de 1938 i va ser presentada com un noticiari en viu, la qual cosa va portar molts oients a creure que realment estava ocorrent una invasió extraterrestre en Nova Jersey.

La forma en què es va narrar la història, amb efectes de so i un estil de reportatge, va causar pànic entre alguns oients que no es van adonar que era una dramatització. Aquest esdeveniment és un gran exemple de com els mitjans poden influir en la percepció pública i ha sigut objecte d'estudi, com dic, en la comunicació i la psicologia. Un exemple clàssic de com la desinformació pot propagar-se ràpidament.

Però les boles, les notícies enganyoses, 'bulos' en castellà, també conegudes amb l’anglicisme ‘Fake news’, sempre han existit al llarg de la història. A través de la difusió d'informacions falses o exagerades, s’han pogut justificar accions, promoure ideologies o desviar l'atenció de problemes més grans.

Per exemple, en moments de crisi, s'han utilitzat rumors o llegendes per crear por o desconfiança envers certs grups o idees. Això ha estat una eina per consolidar el poder i mantenir l'ordre social. Tenim un cas molt clar amb la Inquisició espanyola (1478-1834).

S’hi van difondre rumors sobre la suposada amenaça que representaven les bruixes i els heretges. Això va justificar la persecució i l'execució de milers de persones, moltes de les quals eren innocents. L’objectiu principal era mantindre l'ortodòxia religiosa dins de l'Església catòlica i la societat en general. Això incloïa la identificació i persecució d'heretgies, és a dir, creences o pràctiques que s'apartaven de la doctrina oficial de l'Església.

Tornem al present o el passat recent i recordem una de les faules més perilloses que va circular durant la pandèmia de COVID-19; la idea que determinats productes domèstics, com ara desinfectants o productes de neteja podien curar o previndre la infecció pel virus.

Fins i tot Trump, en una de les seues rodes de premsa, va suggerir la possibilitat d’injectar desinfectants en el cos per a combatre el virus. Moltes persones, desesperades i desconcertades per la situació pandèmica inèdita, s’ho van arribar a creure; va haver-hi informes de persones que van intentar beure lleixiu o utilitzar desinfectants en la pell, la qual cosa va donar com a resultat intoxicacions i lesions.

En un món cada vegada més connectat, on la informació circula a la velocitat de la llum, ens trobem davant d'un repte que afecta la nostra societat: la desinformació. Recentment, la tragèdia de la DANA ha estat un exemple clar de com els rumors i les notícies falses poden propagar-se ràpidament, generant confusió i por entre la població. En moments com aquests, la ciutadania busca informació fiable per entendre la situació i prendre decisions informades.

No obstant això, en lloc de trobar dades clares (per part de la desapareguda Generalitat), o contrastades (per alguns programes i mitjans de comunicació, que compraren i contribuïren a expandir el relat dels profetes de les xarxes), molts ens vam veure bombardejats per notícies falses i informacions errònies, que circulaven per les xarxes socials. Imatges antigues, notícies exagerades i fins i tot falses alertes van contribuir a crear un clima de desconcert. I, per què no dir-ho, amb intencionalitat política des de la dreta extrema.

El lema o 'eslògan "només el poble salva al poble" pot sonar inspirador i apel·lar a la solidaritat i la unió entre les persones. Aquesta cita històrica, que també es va utilitzar durant la COVID, va tornar a ser recuperada, especialment després de les imatges colpidores de milers de voluntaris acudint a les zones més afectades a peu per a ajudar en les tasques de neteja.

Atenció! Perquè la ultradreta i grups neonazis s’hi han apropiat per fer creure que estan del costat de la classe obrera, que són els legítims representants del poble, camuflant així la seua veritable intenció que no és una altra que la d'utilitzar una catàstrofe de dimensions estratosfèriques, per a difondre i fer arribar a una població desesperada el seu missatge d'odi i pretenent que “el poble són ells”.

Una visió excloent de la societat, on només es considera vàlid el suport entre els membres d'un grup particular, sovint en detriment d'altres. Això pot portar a la polarització i a la deslegitimació de les institucions, fomentant un sentiment de superioritat i una narrativa de "nosaltres contra ells". Vos sona?

Tot això ens recorda la importància d'un periodisme rigorós i responsable. Enfront de la desinformació, necessitem periodistes formats que s'encarreguen de verificar fets, contrastar fonts i proporcionar una informació clara i precisa. En moments de crisi, com el que vivim, el periodisme pot ser un aliat fonamental per a la ciutadania.

A més, és essencial que els mitjans de comunicació s'adapten a les noves realitats digitals; les xarxes socials són una eina poderosa, però també un terreny fèrtil per a la propagació de falsedats. Els mitjans han de ser proactius en la seua comunicació, utilitzant aquestes plataformes per difondre informació verificada i combatre els rumors. La transparència i la immediatesa són claus en la comunicació actual.

En un moment en què la informació és tan accessible, és fonamental que la ciutadania desenvolupe habilitats per analitzar i interpretar el que llegeixen i veuen. Això no només els empodera, sinó que també contribueix a crear una societat més informada i resilient davant la desinformació. A més, les institucions públiques i els partits polítics han de jugar un paper actiu, ens calen lleis que perseguisquen i penalitzen la propagació malintencionada de les notícies falses.

En definitiva, que necessitem més periodisme, un periodisme que no només informe, sinó que també eduque i empodere la ciutadania. Enfront de les notícies enganyoses, la resposta ha de ser clara: més rigor, més transparència i més compromís amb la veritat.