La mal anomenada ‘llei de la Concòrdia’ és una d’eixes 5 lleis de la vergonya presentades de manera eufemística (per a major insult a la intel·ligència), que el govern PP-Vox tramita, en el seu esperit de contrareforma. I esta, juntament amb la de Llibertat Educativa, és la més ideològica i la més Vox, en la seua línia de revisionisme històric, perquè s’està tramitant també a Castella i Lleó i Aragó. Tanmateix, i que quede clar, l’última responsabilitat d’este insult a les víctimes del franquisme i els seus familiars és del PP, que presideix els respectius governs.

Darrere d’este intent per reescriure la història, i que manlleva no només drets reconeguts tant en la Llei Valenciana de Memòria Democràtica del 2017 com en la Llei estatal de 2022, hi ha el patiment, amb cara i ulls, de familiars víctimes de la dictadura i la repressió, que continuen sense saber on estan els cossos dels seus pares i avis o sense poder exhumar-los per poder acomiadar-los com fem amb qualsevol ésser humà.

Diu la dreta i l’extrema dreta (cada vegada més costa distingir-les), que eixe desig suposa obrir les ferides quan, en realitat, es tracta de just el contrari: poder, si és possible, tancar unes ferides que sagnen des de fa més de 80 anys. I no parlem de perdó, perquè eixa ja és una decisió particular, que potser siga inassumible en alguns casos.

I per què esta revisió d’una llei, que, de manera insultant, anomenen en les tres comunitats autònomes “de Concòrdia”? Què es guanya? Què és pretén amb ella? Doncs, precisament, tornar a les dues Espanyes i blanquejar el franquisme, els crims de guerra i la salvatge repressió del dictador Franco, a qui, per cert, la Consellera de Justícia, Elisa Núñez, qualificava de simple “personatge històric” i, per això, no podia opinar, però, com a llicenciada en ciències religioses pot fer una tesi doctoral sobre Matusalem.

La nova Llei de Concòrdia equipara víctimes i botxins, entre altres coses perquè no promou l’eliminació de vestigis de la dictadura o altres elements simbòlics de reconeixement, que la dreta vol que continuen presidint espais públics.

La nova Llei només usa la paraula “dictadura” en l’exposició de motius, i la defineix com una “profunda crisis”, juntament amb la Segona República, la Guerra Civil i el terrorisme “etarra i islàmic”, equiparant així el colp d’estat militar, amb un govern constitucional i legítim, com el de la II República, eixit d’unes eleccions democràtiques.

Però, a banda d’estes qüestions, esta nova Llei, amb l’excusa d’incloure a les “víctimes de la II República” i les víctimes del terrorisme, retalla drets, a vegades subtilment, a les famílies dels milers d’assassinats i desapareguts del franquisme, perquè evita contemplar un cens de víctimes, un banc d’ADN o la prohibició de suport al franquisme per part d’entitats finançades amb fons públics, i elimina la cobertura jurídica a les polítiques de record i reparació. La llei de Concòrdia, a més, “dissol totes les comissions, els organismes i les institucions autonòmiques de caràcter públic”, que es crearen per l’actual llei valenciana, com ara l’Institut Valencià de Memòria Democràtica, de manera que no existirà un espai en defensa i salvaguarda del propi compliment de la Llei.

En definitiva, una revisió que atempta contra les Resolucions del Comité de Drets Humans de les Nacions Unides o del Comité contra les Desaparicions Forçosos i que, per a la nostra vergonya col·lectiva, ha mogut al Relator Especial i al Grup de Treball de l’ONU (per molt que ho neguen i els moleste a PP i Vox) a emetre un informe  en el que adverteix, literalment, que la nova llei “pot suposar límits a l’accés a la veritat sobre el destí o el parador de les víctimes i poden invisibilitzar les greus violacions de drets humans comeses durant el règim dictatorial franquista”, tot i recordant al govern de l’estat que encara té pendent la creació de la Comissió de la Veritat i d’implantar mecanismes més efectius per a la localització i identificació de les víctimes. 

Assistim doncs, al desgovern de l’eufemisme insultant. El diccionari defineix ‘eufemisme’ com a “mot o locució d’expressió suau, atenuada, en lloc d’un de dur, inconvenient o desplaent”. I no se m’ocorre millor exemple per entendre aquesta definició que l’ús que està fent Mazón i els seus acòlits dels eufemismes per ‘vendre’ els seus despropòsits: «llibertat educativa», per a derogar la de plurilingüisme en clara regressió del valencià a les aules; «concòrdia», per a derogar la de memòria democràtica equiparant víctimes i botxins o la nova llei d’À Punt per a controlar-la políticament, acabar amb la transparència i tornar al model de censura i manipulació informativa de Canal 9... 

Per no parlar de la proposta de llei de protecció i ordenació de la costa valenciana (LOPC), actualment en fase de consulta pública. Que és de tot, excepte protectora. Que clarament té com a objectiu derogar el PATIVEL (aprovat per l’anterior govern del Botànic), obrint una nova etapa d'especulació territorial. Perquè permet, de nou, la urbanització propera als enclavaments naturals protegits pel PATIVEL i no només amenaça la seva biodiversitat, sinó que també posa en perill els èxits assolits en termes de conservació i protecció ambiental. Sota esta amenaça es troba, de nou, la nostra benvolguda platja de l’Auir. Al 2011 Torró (PP) ja es referia a ella com «la joia de la Corona», un altre eufemisme maliciós. Perquè no parlava de tresor mediambiental, sinó amb aspiracions urbanístiques.  

Cal detectar els eufemismes, perquè les paraules poden ser eines de manipulació perverses si no les qüestionem. Però no només hem de distingir els eufemismes, sinó que també els hem de posar sobre la taula, hem de denunciar-los i ens hem d’esforçar per no caure en la seua trampa. Recordem el que deia l’homenot de Sueca, Joan Fuster: «Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres».