Tots i totes hem viscut històries que ens han marcat sentimentalment. Tant com per a marcar un abans i un després en la nostra existència. Gandia, 12 d’abril de 2024. Fa una setmana just, el passat 5 d’abril els meus pares complien 54 anys de casats. Tota una efemèride i una reivindicació de l’amor. Front als temps de l’odi i de la incapacitat d’aguantar que viu la societat, els meus pares representen per a mi, tot un exemple de resistència, d’estima, de comprensió, de discusions menors diàries i reconciliacions majors nocturnes.

Tot i les dificultats dels primers anys junts (cal sumar cinc anys de festeig o “de nóvios”, als de matrimoni) en el que la distància pel treball, els horaris de sol a sol de tots dos, de les limitacions econòmiques de les seues respectives famílies, de la joventut amb la que van afrontar la decisió d’unir les seues vides (ma mare amb 22 anys i mon pare amb 23) el seu camí continua dibuixant-se de forma paral·lela.

Quan els pregunte quin és el secret per a continuar junts després de tant de temps, els dos responen que és per l’amor que es tenen i que tenen als seus fills. I és ací quan jo em faig la pregunta: “¿És l’amor que hi ha entre ells o l’amor als seus fills allò que els ha mantés junts?” Considere, com la majoria de fills i filles, que els meus pares són molt bona gent perquè no tenen maldat alguna i tenen la capacitat d’avantposar els interessos de les persones que estimen moltes vegades per davant dels seus propis interessos. 

En ocasions, he pensat, fins i tot que els meus pares no ho han fet bé, per no cuidar-se més i ser una mica més egoistes. La vida m’ha demostrat en els darrers anys que la generositat no serveix de res, perquè de pares a fills i filles està poc reconeguda i valorada. De fet, es dona per sentat que un pare i una mare han de fer de tot pels seus descendents, sense rebre res a canvi. Fer-ho durant tota una vida, sense rebre ni un “gràcies”.

La memòria que tenim els fills i les filles, els nets i les netes, els nebots i les nebodes, és tan curta que em fa vergonya, a títol personal no haver sabut aprendre de cada situació en la que hem pogut disfrutar junts com a família, en cada menjar a la taula, dia sí i dia també en els pitjors moments de les diferents crisis econòmiques. 
En cada acompanyament al metge o a les extraescolars, en cada vesprada de deures i activitats fins que s'acaben els torns de treball. En cada partida de cartes fins les tantes de la matinada o en cada joc de mímica representant la pel·lícula que havíem escollit l’equip de xics o de xiques. 

Però sobretot, em fa vergonya, no saber que les rialles d’eixos moments no eren eterns i que calia cuidar-los i protegir-los. Si poguera tornar enrere el temps, per a recuperar-los ho faria, perquè sé que els meus pares, que han tingut errors, com totes les persones d’aquest món, també ho desitgen i seria el millor regal d'aniversari que els podria fer.

No tinc eixe súper poder. Però sí que puc lluitar, per a que el futur de la família de la que forme part siga millor que els darrers anys, en els que, després de la pandèmia, alguns buits eterns, algunes pèrdues irreparables, algun accident de cotxe i alguna baixada d’autoestima, la vida s’ha fet una mica més fosca. I no és just, perquè Pep i Vicen, Vicen i Pep, són llum, bona gent, de cor pur i mereixen viure sense lligams emocionals ni atrapats en una pena constant.

Jo sols sóc un peó més d’aquesta història que ha travessat les dècades finals del segle XX i les primeres del XXI, muntat en un núvol supersonic entre records de la platja Nord de Gandia i la caseta de Marxuquera, on vaig el iquet més feliç del món. I m’agradaria que les pàgines que encara estan per escriure siguen plenes de bons moments que recordar per sempre.

Tots i totes hem viscut històries que ens han marcat sentimentalment. Tant com per a marcar un abans i un després en la nostra existència. La meua història d’amor preferida és la dels meus pares. Perquè m’han demostrat, que l’amor pot amb tot: amb la dificultat i la diferència, amb la debilitat i la distància.

Jo no sóc ells. De fet, ells no són com eren. Però han après d’aquesta experiència i això és el que determina que la vida, fins hui ha sigut una muntanya rusa però positiva. Per això, qui els estima o els ha estimat, ¿serà capaç de veure el que jo veig? ¿Serà capaç de deixar l’orgull per amor? ¿L’amor, en el seu cas, podrà amb tot?

¡Feliç 54 aniversari de casats, pares! Sou el meu referent per a tantes coses…