“Et permets recordar amb un paisatge i tot: 

les butaques del cine, el film que es projectava, 

del que no vàreu fer gens de cas, està clar;” 

Vicent Andrés Estellés, Demà serà una cançó. 

Recentment em va sobtar la notícia, supose que com a moltes oliveres i saforenques, de l’anunci de tancament – no sabem si definitiu – del Cine Olímpia d’Oliva, després de gairebé 30 anys fent cinema al teatre del carrer Major i a la platja. Una notícia trista, l’adéu de la darrera de les huit sales i terrasses de cinema que hi va haver al meu poble, abans de la jubilació forçada per l’aparició dels videoclubs, primer, les macro-sales als centres comercials de Gandia i Ondara després... I amb l’Olímpia, amb els cines d’Oliva, se’n va alguna cosa més; desapareix el cine-club; el cinema europeu i/o independent, amb temàtiques socials; el curtmetratge; el documental o el cinema solidari i de les associacions i col·lectius...  

Fa uns quants anys, vaig escriure el pròleg del llibre "La gran il·lusió", de l'AC Falla Sant Francesc d'Oliva. La història dels cines d'Oliva, un relat entranyable i ple de curiositats per a viatjar fins a l'època de les sessions dobles, de les castanyes torrades, el picolo i la regalèssia... M’hi vaig imaginar (jo sóc de les acaballes) el que va representar per a la vida de moltes generacions l’etapa d’esplendor del cine de (del) poble:  

«La memòria es nodreix fonamentalment de xifres i dades. Però també de vivències i sensacions; records de quan assaltàvem els dies al calendari, contant-los a parells, perquè s’hi afanyaren. Quan al cine no s’anava, s’anhelava anar-hi. I encetàvem el diumenge amb l’obligació devota d’assegurar-nos un enllà millor, per acabar tancant-nos a un lloc fosc, però màgic, misteriós i fascinant. On s’hi oferia l’esperança i, de vegades, la promesa que aquesta vida, la terrenal, canviaria tan ben prompte finalitzaren els títols de crèdit (per això s’hi aplaudia?). La felicitat pagana, que trobava l’indret adient per a oferir-nos de contraban xarops d’il·lusió contra la resignació. “El cine… ese invento del demonio”, que diria Machado. 

Quan anhelàvem anar al cine. Ja fora sols, en família, amb els amics... Amb la parella, l’oficial, o amb la de les darreres files, a les butaques reservades a la passió encoberta, la descoberta i altres menesters carnals. Tot camuflat pel rosegar melòdic de pipes, cacaues i entrepans, entre onomatopeiques demandes de silenci. Perquè els cines de (del) poble eren punt de trobada social per a celebrar la festa de la ficció, el plaer de l’espectacle, la delícia dels sentits (tots). On s’hi projectaven dos tipus de pel·lícules, les de la cartellera i que s’exhibien dins de la sala, i les de la vida del poble i el seu veïnat, eixes històries virtuals, sense cap projector, cel·luloide ni pantalla. 

De poc importava si els films eren de dubtosa qualitat, de qualitat altament codificada o de censurada qualitat. O si rebíem com a estrenes títols amb uns quants anys de retard; érem de palmes agraïdes o de xiulit inquiet. Tant se val, perquè s’hi treballava la imaginació individual i col·lectiva, amb històries que esdevindrien versions contraposades i es discutirien –donant la vida si fos precís- la resta de la jornada. L’endemà fins i tot, amb el bon dia, al bar, al forn o al treball.

Els xiquets i les xiquetes s’hi jugarien al pati de l’escola el dret a representar els papers protagonistes d’herois i princeses. I els noms dels personatges? Ningú els recordaria amb certesa, però era senzill identificar-los amb els adjectius: el xic guapo, la xica guapa, l’home lleig, l’amic, l’altre, el roí, l’assassí, el negre... I els noms dels actors i les actrius, amb diminutius afectuosos (Conchita, Sarita, Parreta...) si eren locals. Els estrangers, en canvi, només calia pronunciar-los de forma semblant a com estaven escrits als crèdits o a la cartellera de la porta (Jonvainer per John Wayne). 

Quan el cinema era l’única finestra, amb vocació d’espill, per on traure el cap a una realitat exterior. A pesar que, en aquest altre univers, Chicago només estigués ple de gàngsters, San Francisco d’empinats carrers (que només servien per a fer-hi persecucions policials), o els indis foren els més roïns del món... I a partir d’un bes, a la següent escena, ella ja s’hi havia embarassat. 

Eixos cines de poble tan familiars, com una prolongació, una versió millorada del saló de les nostres llars, reflectien la vida d’una època. I per a moltes generacions va representar també la descoberta de la vida, la que ningú altre els contava. Quan anhelàvem anar al cine...