Quan parlem de plantes mengívoles ens referim, en realitat, a una part d’eixa planta. No totes les parts de la planta són comestibles. De cada planta ens aprofitarem de les fulles, els fruits, les flors, les tiges, els pecíols o les arrels. També resulta important saber quin és el moment oportú per la collita: en les verdures es sol menjar les parts més joves i tendres, en canvi els fruits reclamen un estat de maduració òptim. Per això és important conèixer bé les plantes en les diferents fases de la seua vida ja que poden canviar bastant d’aspecte en uns pocs dies, sobretot quan es produeix la pujada a flor.

Hi ha espècies que s’assemblen molt entre elles, sobretot en els primers estadis de creixement i resulta relativament difícil diferenciar-les. En general no hi haurà problema donat que no són comunes les plantes tòxiques que es puguen confondre, en tot cas, ens podrem trobar amb plantes molt fibroses o amargues. L’experiència, la pràctica i un bon manual ens ajudaran a distingir les millors plantes mengívoles i rebutjar les que no ens agraden.

ROSELLA  Papaver rhoeas  L. 

A les terres baixes, la trobarem dins dels horts de tarongers, vores de camins i màrgens de rius i barrancs. A les zones més altes i al secà és fàcil de vore en els bancals de garrofers, oliveres i ametlers, formant prats d’una bellesa que cap jardiner urbà ha estat capaç de superar. 

 Les fulles basals són considerades com una de les verdures més bones i sanes. Durant els darrers dies de l’hivern i fins ben entrada la primavera, eixirem al camp per tal de tallar les tendríssimes rosetes de fulles, abans de la florida. Aquestes fulles ofegadetes o fregides amb alls i trossets d’abadejo, les menjarem com a salutífer plat vegetal o bé farcint magnífics pastissets o coques. Es sol posar en els arrossos caldosos amb verdures, dits arròs amb banderetes. Fa, a més, unes magnífiques truites. Les poncelles o capollets florals, així com les capsuletes de les llavors abans de la fecundació es mengen crues.

ESPARREGUERA   Asparagus acutifolius  L.

L’hàbitat propi d’aquesta planta es troba als carrascars litorals on forma part de l’estrat lianoide i de les bardisses; però amb la desaparició d’aquest bosc autòcton, s’ha refugiat als racons més o menys frescos i humits, com matollars ombrius i sobretot marges de conreu, tant de secà com de regadiu. És una planta bastant comuna  i fàcil de trobar pels voltants dels barrancs, marges de camps abandonats i vores de senders de muntanya. Són molt més visibles i nombrosos després dels incendis.

Una de les vessants més agraïdes de l’excursionisme és la gastronòmica. Per això, a partir de finals d’hivern fins ben entrada la primavera anirem a la muntanya a passejar i collir espàrrecs. Una vegada a casa, cal rentar-los i tallar-los amb la mà fins la part més tendra. Ja només caldrà posar-los a la paella amb una miqueta d’oli d’olives i fer una bona truita d’espàrrecs, sols o barrejats amb uns trossets de pernil. També són boníssims per fer un remenat amb ous. Els menjarem també lleugerament bullits i servits amb una vinagreta. 

MELIC   Umbilicus rupestris  (Salisb.) Dandy

Li agrada viure en les teulades de les cases i escletxes dels marges i murs de pedra, en exposicions poc assolellades.  Prefereix la proximitat de la humitat de fonts, regalims, etc. És bastant comú per tot el territori. Les fulles són carnosetes i quan estan tendres, això és, des de l’hivern fins la primavera i sempre abans de la florida, es poden menjar en amanides; millor mesclades amb altres verdures. Per a això, triarem sempre les fulles i brots més joves i sans. Té un lleuger tast picant que pot ser bastant agradable. En alguns llocs és costum posar-la en salmorra, de la mateixa forma i amb el mateix ús que el raïmet de pastor.