Segons el lloc i la meteorologia es pot començar a recollir herbes a partir de les primeres pluges de tardor. En general, al llarg de la tardor i de tot l’hivern trobarem el gruix important d’espècies que es poden recol·lectar . Cal tindre en compte que els anys més secs algunes plantes seran escasses i la resta tindrà tendència a pujar-se’n  a flor en poc temps.

Al llarg de la primavera i l’estiu la major part de les herbes ja han granat i no ens seran útils, però trobarem espècies pròpies d’aquestes dates com els blets, les verdolagues i altres. Els fruits maduren, en general, al llarg de la tardor i principis de l’hivern. Les flors, en canvi, prefereixen la primavera i el començament de l’estiu. Cal saber també que, en general, l’acumulació d’aromes augmenta amb la temperatura, per això resulta convenient collir les plantes aromàtiques i condimentàries els dies i a les hores de més calor.

BLEDA   Beta vulgaris  L.

Tot i que es considera una planta de conreu, la trobem amb freqüència assilvestrada per vores de camins, bancals abandonats, erms i solars. Molt comuna a tot el territori. La bleda marítima es cria per les motes dunars i platges rocoses i, en general, sòls salins i humits.

Des de la tardor i fins a finals de l’hivern, abans de la florida, anirem tallant per la base del pecíol o penca les fulles més tendres, tant de la bleda comuna com de la marítima. Resulten més dures i consistents que les bledes conreades però també més saboroses. Les menjarem bullides o saltades soles o, millor, barrejades amb altres verdures silvestres i millor encara acompanyades d’uns allets i bacallà salat. En farem pastissos, coques, purés, gambeta amb bleda o com a guarniment en qualsevol plat.

Les bledes són riques en vitamines A i C i en ferro. Són, a més diürètiques i laxants. Cal recordar que les bledes  acumulen oxalats que poden provocar còlics, per això cal sempre tirar l’aigua on han bullit i no excedir-se en el seu consum. Per altra banda, les bledes conreades, en ser adobades contínuament, acumulen gran quantitat de nitrats i, per això, és convenient utilitzar les silvestres. 

PARADELLA  Rumex sp

Viu en sòls rics en nitrogen i matèria orgànica com erms i bancals abandonats, vores de camins, rius i barrancs, voltants d’antics corrals i, sobretot, hortes ben regades i nodrides, en les quals apareix com moltes altres del nombrós grup  de les anomenades males herbes o brossa. Al territori  la trobem de manera comuna pel llocs esmentats, especialment  per les hortes i erms humits de les marjals.

Les fulles tendres de la roseta basal es cullen durant la tardor i l’hivern, tallant-les amb una navalla a ran de la soqueta, permetent així que tornen a brotar i ens proporcionen fulles tendres durant més temps. Sola o barrejada amb altres herbes silvestres o conreades, la bullirem per tal de menjar-la amanida amb oli i sal; no cal posar vinagre ni llima ja que és de gust avinagrat.

A l’igual que les bledes i els espinacs, acumula bona cosa d’oxalats que poden provocar l’aparició de pedres en el ronyó així com d’altres malalties com la gota. Per això, a l’hora de bullir-la és convenient canviar l’aigua un parell de vegades i no utilitzar el líquid sobrant per preparar cap tipus d’aliment. Una vegada bullides, les menjarem directament o, millor, les fregirem una miqueta i les farem servir per farcir coques i pastissets o per preparar una deliciosa truita verda. És molt rica en vitamina C i resulta estimulant del fetge i de l’aparell intestinal. Està considerada, a més, una bona planta depurativa i diürètica.

RAÏM DE PASTOR   Sedum sediforme  (Jacq.) Pau

Viu als matollars assolellats, roquissars, marges i murs de pedra i, com diu la cançó, teulades de les cases, al poble i a la ciutat. Al territori el trobarem fàcilment a les muntanyes desarborades, sobretot per les comarques centrals.  El collirem des de la tardor fins  que comence a florir, triant els brots més recents i tendres i millor de plantes ombrejades. Ja a casa, el rentarem i l’escaldarem o el  bullirem uns minuts, en funció de la seua duresa, fins que es faça de color groguenc. Tot seguit, el posarem en salmorra: aigua, sal, vinagre i pebrella o timonet o sajolida. Ho deixarem reposar unes setmanes i ja estarà llest per acompanyar les millors amanides o servir d’insuperable aperitiu.

S’utilitza per via externa per preparar emplastres amb les fulles fresques i xafades que es fan servir en el tractament d’excoriacions, punxades, picades i irritacions de la pell, com a cicatritzants i suavitzants. Així mateix, és eficaç contra les feridetes de la boca. S’aplicarà sobre la zona afectada 2 o 3 vegades al dia. Té molta anomenada als nostres pobles per tal de combatre l’agror o cremor d’estómac. Per a la qual cosa cal posar-se a la boca una branqueta i anar mastegant-la a poc a poc. Amb la mateixa finalitat, es pot bullir i prendre’s com qualsevol altra infusió.