Ja des del Neolític l’home en les seues migracions ha anat traslladant vegetals: fruiters, cereals, plantes medicinals i ornamentals. Les successives expedicions a països llunyans van comportar la introducció d’espècies per plantar als jardins. Primer arribaven als jardins botànics o als jardins reals o de la noblesa. Desprès aquestes plantes es van anar popularitzant i plantant-se en tot tipus de jardins, patis i cossiols. Algunes d’aquestes espècies de gran capacitat reproductiva i colonitzadora s’han anat escampant pel medi natural convertint-se en invasores, expandint-se sense control, alterant l’ecologia i impedint que la flora autòctona es desenvolupe amb normalitat, generant greus desequilibris en l’ecosistema.

Al nostre territori ja hi ha un bon nombre de plantes exòtiques que han trobat les condicions adequades per naturalitzar-se i anar ocupant espais i ecosistemes que no els haurien de ser propis. Així, a les dunes de les platges continua escampant-se l’ungla de gat (Carpobrotus edulis i Carpobrotus acinaciformis); als llocs més secs abunden les piteres (Agave americana) i les paleres (Opuntia sp); per les marjals trobarem cada vegada més els plumers (Cortaderia selloana), la colocàsia (Colocasia esculenta) i la flor de llac (Ludwigia grandiflora); pels barrancs són freqüents el ricí (Ricinus comunis), l’aromer (Acacia farnesiana), l’auró americà (Acer negundo), la falsa acacia (Robinia pseudoacia), pels bancals, grimpant pels tarongers vorem la meravella morada (Ipomoea indica), plantes totes provinents de plantacions en jardins i que continuen en expansió desplaçant a les plantes autòctones.

També, un passeig per la zona d’ullals, ens permet comprovar que una part important de les plantes que hi trobem no pertanyen a la nostra flora pròpia. De forma voluntària unes vegades, o accidental, d’altres, s’han introduït espècies forànies. Algunes d’elles com el desmai o ploró (Salix babylonica), el xop o pollancre(Populus nigra) i altres, tenen un valor ornamental, però no pertanyen a aquests ecosistemes. Altres com la canya (Arundo donax), procedent de l’Àfrica, la colocàsia (Colocasia esculenta), d’origen asiàtic, i la ludvígia (Ludwigia uruguayensis), originària d’Amèrica Tropical, posseeixen un marcat caràcter invasor, desplaçant de manera eficaç a la vegetació autòctona. Això suposa una degradació de l’hàbitat amb pèrdua de biodiversitat. Altre possible impacte d’aquestes plantes invasores és l’alteració del cicle hidrològic, que pot provocar canvis en el règim d’evapotranspiració (assequen més ràpidament el sòl).

Poden també alterar el pH del sòl i disminuir la disponibilitat de nutrients. Una vegada detectada la invasió, el seu control i eradicació. és costós i no sempre possible. És necessària la recollida manual dels exemplars i sobretot dels seus òrgans de reproducció, normalment rizomes i estolons. Es tracta d’una tasca complicada, donat que aquests òrgans es troben subterranis o bé molt apegats a terra i, moltes vegades, dins l’aigua de les sèquies i ullals. Es tractaria doncs, d’una actuació a llarg termini, anant extraient els vegetals en diferents époques fins el seu definitiu control.

Per altra banda, en aquest paratge d’ullals, abans de les obres i de l’entrada de les pales excavadores, havia estat citat l’exemplar més meridional de Carex elata, espècie d’alt valor ecològic i que, amb el poc probable supòsit d’haver sobreviscut (on estava, ara ja no hi és), podria ser desplaçada per aquests colonialistes vegetals. Per tot açò, caldria suggerir als tècnics pertinents una miqueta més de cura al desenvolupar actuacions al medi natural.