El verd urbà es fa present de diverses maneres, des dels parcs i jardins públics, passant per les plantes que hi ha als petits balcons i patis casolans, fins als jardins privats de les cases unifamiliars.  Són indubtables els beneficis que aporten els jardins i zones verdes en les àrees urbanes: producció d’oxigen i absorció de partícules contaminants, augment de la biodiversitat actuant com a corredors ecològics entre elles i els espais periurbans naturals, reducció del soroll, creació de microclimes favorables...

Però, la jardineria, en particular aquella que segueix models aliens a la nostra tradició i al nostre clima, ocasiona greus impactes ambientals, sobretot degut a la utilització de productes fitosanitaris, a l’excessiu consum d’aigua, a l’ús de fertilitzants de síntesi, a la generació de residus i a l’ús d’espècies vegetals inadequades.

ÚS DE PRODUCTES FITOSANITARIS

Sota l’argument que les plantes de jardí no es mengen, el descontrol en l’ús de productes químics, en moltes ocasions, és absolut. En efecte, en agricultura a causa dels nivells de productes tòxics que es podrien trobar en els aliments, s’han implantat estratègies per minimitzar el seu efecte com són els terminis de seguretat, umbrals d’actuació, etc. En canvi en els jardins s’obvia aquestes consideracions i es deixa en mans del jardiner de torn o del aficionat o del particular la utilització dels productes per combatre les plagues i les malalties de les plantes.

L’AIGUA
Front a la tradició i sensibilitat àrab heretada en el disseny de jardins molt adaptats al clima i al sòl en el que es construeixen, la jardineria actual s’ha decantat per crear grans espais oberts sembrats de molta gespa i uns pocs arbres i arbustos provinents d’altres països que necessiten importants aportacions d’aigua. Aquest model de jardineria, que podríem anomenar atlàntica, és propi d’altres països. Per altra banda, la nova tipologia d’habitatge amb jardí, ha fet multiplicar el consum d’aigua per un factor entre 3 i 5 comparant amb el consum de pisos o cases sense jardí.

ÚS DE FERTILITZANTS

De manera semblant al que passa en l’agricultura convencional, també en la jardineria s’utilitzen una gran quantitat d’adobs químics, principalment nitrats i altres sals solubles que són arrossegades per l’aigua de pluja o per la del reg i acaben contaminant els aqüífers. Aquests adobs es fan necessaris per tal de reposar els elements eliminats amb la sega, en el cas de les gespes, o per fer front a l’alta taxa de creixement de la majoria de les plantes al•lòctones, les quals han de ser controlades mitjançant les esporgues que, alhora, provoquen creixements excessius de les plantes, els quals requereixen de noves aportacions d’adobs.

GENERACIÓ DE RESIDUS

Les restes vegetals com ara el brancatge provinent de les podes o la gespa segada són tractats com a residus sòlids urbans i llençats als contenidors augmentat així la problemàtica inherent a la Gestió Municipal de Residus. Altres vegades, aquests residus s’eliminen mitjançant la crema, la qual cosa contribueix a la contaminació de l’aire i a l’augment de l’efecte hivernacle. En tot cas aquests residus haurien de ser triturats i escampats pels jardins en forma d’encoixinats o bé compostats per tal de esser retornats al sòl i incrementar la seua fertilitat.

UTILITZACIÓ D’ESPÈCIES INVASORES

A la nostra comarca ja hi ha un bon nombre de plantes exòtiques que han trobat les condicions adequades per naturalitzar-se i anar ocupant espais i ecosistemes que no els haurien de ser propis. Així, a les dunes de les platges continua escampant-se l’ungla de gat (Carpobrotus edulis i Carpobrotus acinaciformis), als llocs més secs abunden les piteres (Agave americana) i les paleres (Opuntia sp), per les marjals trobarem cada vegada més els plumers (Cortaderia selloana), la colocàsia (Colocasia esculenta), la flor de llac (Ludwigia grandiflora), pels barrancs són freqüents el ricí (Ricinus communis), l’aromer (Acacia farnesiana) i la falsa acàcia (Robinia pseudoacacia), pels bancals, grimpant per sobre els tarongers veurem la meravella morada (Ipomoea indica). Plantes, totes, provinents de plantacions en jardins i que continuen en expansió, desplaçant a les plantes autòctones.