Tot i que hi ha una gran quantitat de vegetals amb capacitat de produir enverinaments, es donen pocs casos d’intoxicacions i poques vegades aquestes arriben a ser greus. En general la mortalitat és baixa i no solen presentar-se complicacions mèdiques importants. En tots els casos en els quals s’haja ingerit una planta que suposem tòxica el primer que hem de fer serà traslladar la víctima de la intoxicació al centre de salut més proper.

En la majoria dels casos els símptomes d’intoxicació són poc específics i, per tant, el diagnòstic difícil de determinar. El primer pas haurà de ser intentar esbrinar quina és la planta que ha causat l’enverinament. Per a això caldrà recollir mostres que incloguen flors, fruits, fulles i arrels. Una vegada identificada l’espècie, el tractament s’aplicarà en funció dels tòxics que continga. Si ha passat poc temps des de la ingesta de la planta, serà fonamental buidar el contingut de l'estómac. Alguns tòxics provoquen vòmits, però en cas que no es produesquen espontàniament caldrà provocar-los. De vegades s’ha donat aigua amb sal (una o dues cullerades per got d’aigua) seguit de colpets amb una cullera en la base de la llengua. 

Altre mètode per buidar l’estómac és el rentat gàstric. Es pot emprar bicarbonat sòdic dissolt en aigua. Resulta molt útil també l’ús de carbó activat (una o dues cullerades en aigua). Cal tindre en compte, en tot cas, de no utilitzar els vomitius en intoxicats que estiguen inconscients o en coma.

ALTRES USOS ANCESTRALS DELS TÒXICS

Algunes plantes presenten substàncies psicotròpiques que són resultat dels metabòlits secundaris sintetitzats al llarg del seus processos vitals. Els principals components amb capacitat per alterar la ment són els alcaloides, compostos nitrogenats amb acció fisiològica en animals fins i tot a baixes dosis.

Des d’un punt de vista científic és conegut que les plantes al·lucinògenes activen receptors específics en el cervell de manera semblant a com ho fan alguns neurotransmissors cerebrals com la serotonina i la dopamina. Aquests neurotransmissors són llançats per una neurona per tal d’activar un impuls nerviós en la cèl·lula receptora, que pot incidir, per exemple, en el control de la conducta i les percepcions sensorials.

Aquestes plantes amb compostos bioquímics capaços d’alterar les funcions mentals i emocionals han rebut diversos noms. Des d’un punt de vista més cultural, místic i religiós es sol parlar de plantes enteògenes (déu a dins) o visionàries. En el món de la medicina i de la farmacologia reben el nom de plantes psicotròpiques.

A la península Ibèrica hi ha evidències de l’ús de plantes psicotròpiques des del Neolític. Les anàlisis de restes d’individus han demostrat que el consum de plantes amb capacitat per alterar la ment no era una cosa puntual. Els registres arqueològics mostren la utilització d’espècies  de la família de les solanàcies, entre elles la belladona (Atropa belladona), la mandràgora (Mandragora officinarum) i els queixalets (Hyoscyamus niger i H. Albus).