Escric aquestes línies durant la jornada del 21 de febrer, en la qual commemorem el Dia Internacional de les Llengües Maternes. I omplim la xarxa de desitjos, reivindicacions i altres retrets a l’abric d’etiquetes, imatges tendres, encoratjadors clips, enllaços...  Recordem, com sol passar en la majoria de les efemèrides amb missatge social, que naixen a partir episodis tràgics ocorreguts als llarg dels temps, d’aquesta Humanitat, que necessita de recordatoris al calendari, perquè s’entesta en desaprendre de les errades de la història una i altra vegada. Així, el 21 de febrer de l’any 1952 van morir tres estudiants universitaris a Bangla Desh, a mans de la policia; i tot, per estar reivindicant la seua llengua, el bengalí.

A la nostra terra, per sort, aquesta lluita no és fa amb sang; el que no vol dir que no se’ns apallisse l’ànima, dia sí, l’altre també, amb actituds ‘que vénen d’Almansa’. Els tele-diaris però, omplin aquests dies titulars amb altres càrregues contra gent que defensa de la llibertat d’expressió (no parle dels aldarulls posteriors aprofitats pels quatre de sempre per a cremar contenidors, caixers, assaltar botigues...). Haver d’eixir al carrer per a defensar un dret fonamental demostra que, aquest, mai ha existit plenament; el Codi penal espanyol està ple d’exemples. Vaja per davant, que la violència, sempre és injustificada, i condemnable, l’empre qui l’empre. Que la finalitat mai justifica els mitjans violents... I, a més, atempta contra la línia de flotació del sistema mateix si l’exerceixen els encarregats de vetllar per la nostra seguretat (entesa des de la cura i el benestar de la ciutadania). La ‘pàtria’ no pestanyeja a l’hora de blindar (a pals o a les banquetes dels acusats), la seua idiosincràsia; que sembla tindre més accepcions que un diccionari. No sé què en penseu vosaltres, però la meua pàtria pareix fills; i els estima. La llibertat i l’amor pel teu poble, ha de ser l’arma més poderosa de totes.

Tornant a l’efemèride, he de dir que la meua llengua materna és el castellà, una parla tan rica diversa i plena d’història, com d’episodis negres d’intolerància, violència i imposició. La pell de bou, que necessita d’una tela i una cultura per avançar files, a colps de porra, amb el salvo-conducte, per sota els engonals, del “justo derecho de conquista”.

Per tant, estime la meua llengua materna, perquè amb ella vaig aprendre a posar música a les paraules, escoltant les veus castigades de Miguel Hernández (paisà de mon pare) i de Lorca (de la terra de la mare). L’estime, perquè amb ella hi vaig créixer... És clar, que no n’era conscient que, en el cas del pare, la llengua era una ‘madrastra’ imposada pels botiflers a les terres del Baix Segura...

I també m’estime i parle la meua llengua adoptada, el català del sud, el valencià del nord, el balear de ponent... I estic més que orgullós de poder pensar, amar o plorar en la parla d’Ausiàs March, Joanot Martorell, Estellés, Carmelina Sánchez-Cutillas o el ‘Tio Canya’. En diré més; els meus pares estan molt pagats que fills i néts assolisquen el bilingüisme que a ells, com a nouvinguts, el franquisme els hi va negar.      

I no he de demanar perdó per estimar-ne totes dues. És més, si he de triar, em trobareu al costat de la més feble, per menystinguda, ignorada i castigada... Perquè estic fart del victimisme fals d’aquells qui asseguren que el castellà està perseguit. Conteu, si podeu, els mitjans de comunicació que l’empren en el seu dia a dia, front al valencià, per posar només un exemple de quina és, en realitat, la llengua minoritzada.

I estic fins als ‘nassos’ que se’m demane canviar de llengua, “per educació”, quan l’altre interlocutor viu al nostre territori (m’entén o hauria de fer-ho) i, a més, quan he sigut jo el qui ha iniciat la conversa. Fart, que sempre hi haja de tindre jo la defèrencia de fer-ho i se’m negue l’oportunitat d’expressar-me, en valencià, en contextos més enllà del col·loquial.

No cal ser filòleg per saber que la millor forma d’acabar amb una llengua és llevar-li la utilitat. I això, només que siga per amor propi, per a desmentir el ‘menimfotisme’, aquest poble no hauria de consentir-ho. Recordem que una llengua no es pot mesurar per la quantitat de parlants que té, una parla no pot ser nomenada majoritària o minoritària, una llengua és, no esdevé.