Com si tornarem a escola i ens haguérem d’aprendre ara les taules de multiplicar, rius, muntanyes i caps de la península, les conjugacions verbals... De nou, a escola, hem aprés a marxes forçades les regles que regeixen aquesta ‘nova normalitat’, que no deixa de ser un eufemisme, perquè de normal té ben poc portar mitja cara folrada de tela, paper o plàstic a 40 graus en ple mes d’agost. O a saludar-nos amb els colzes, amb gestos d’altres cultures alienes a la nostra... Però ens hi adaptem. I aprenem a combinar els colors de les mascaretes amb el vestit, busquem les més originals, distintives de la nostra personalitat, empresa o esdeveniment... Fins i tot estem aprenent a somriure amb els ulls, amb la mirada!. (El qui vos escriu no s’ha guanyat fama de seriós i ‘Gioconda’, a lnstagram, amagant les esquerdes d’aquesta edat difícil, com per anar ara fent ostentació d’arrugues de forma gratuïta i generalitzada).

Assistim a un nou ordre mundial, una nova era, que recorda allò que hem estudiat als llibres d’història, que ha precedit les dues guerres mundials. Poc o res serà igual. I, una vegada superat l’estiu ‘meninfòtic’, de cara a l’hivern aguantem la respiració sota el coixí amb l’esperança que això també passe, quan més prompte millor, sabedors que alguna cosa de tot plegat ha vingut per a seure’ns al sofà, sense invitació ni data de comiat. Ens estem fent l’ànim a colps de restricció i tele-diaris i a les criatures ja no els hi fa por ‘l’home del sac’; allò més temut per grans i menuts es diu CON-FI-NA-MET. Les conseqüències per a la salut, l’economia, l’estat del benestar (tal i com el teníem muntat) poden ser, estan sent i seran catastròfiques. La pandèmia restablirà un nou ordre mundial, i amb un poc de sort, amb el got mig ple, provocarà que ens replantegem el funcionament de camps com l'economia, la sostenibilitat o la mobilitat.

Però (vaig al títol de l’article), què passa amb una cosa a priori tan eterna i a-temporal com les relacions socials, emocionals, sentimentals, sexuals..? I tot el seu ventall de colors. No estan exemptes d’alterar-se, no són alienes al pànic i desconcert que provoca, amb raó, l’impassible ‘bitxet’. Almenys entre les persones amb trellat (la majoria), a qui només ens agraden les teories conspiranoiques quan les explica Iker Jiménez (que no Miguel Bosé). Per a molts de nosaltres, socialitzar cara a cara en grups o amb persones d'alt risc continua sent complicat, sobretot perquè la vacuna de la Covid-19 “en el Credo está que ha der venir”.  Potser al principi de la quarantena el Whatsapp i el Zoom eren suficients per a tindre un ‘bis a bis’ digital amb les persones que ens estimem... Però després de molts mesos desescalant l’Himàlaia (que esgota més)...    

Si no cal ser un expert per a vaticinar ja un futur marcat pel teletreball, el recel a les grans multituds i en general el distanciament social com a mesura preventiva; cal imaginar que l'amor post pandèmic portarà a la motxilla una progressiva absència de pell aliena, així com una dependència emocional absoluta cap a la pantalla del mòbil, si cap, major que l’actual.

¿Ha arribat l'hora de posar-nos creatius en les nostres relacions interpersonals amb amics, familiars i, fins i tot, amb la nostra parella?. I tres quarts del mateix pel que fa al sexe; el sexe segur, ara, continua sent només aquell de “póntelo, pónselo”, “si en Falles folles”..?  Algun expert (amb un mínim de rigor contrastat) ja ho ha dit ben clar: NO. Si més no amb persones desconegudes, és a dir, fora de la parella (qui tinga eixa sort o desgràcia) en la nova normalitat. Si, això mateix, ho hagués afirmat algun representant eclesiàstic en les seues cada vegada més desafortunades (per habituals) homilies, posaríem el crit al cel (mai millor dit). Doncs no; recentment, corria pels mòbils, a velocitat ‘meme’, una notícia atribuïda a l’Agència de Salut Pública de Barcelona que, entre altres qüestions, aconsellava no fer patons a la gent amb qui no es conviu (això ja ho practicàvem) o limitar-se a la masturbació individual, el ‘sèxting’ o a mirar vídeos eròtics (pornografia!).

És a dir, una de les pràctiques més comuns per a les persones que vivim a soles o les que ho fan a esquenes de les seues parelles, llargament estigmatitzada, protagonista de no pocs manuals psicològics... Atribuïda, injustament a la soledat, l’aïllament o, fins i tot, a algun tipus de perversió o addicció més o menys confessable, ix de l’armari per a convertir-se en l’estil de vida sexual saludable. Per a les persones monògames o de la tribu ‘single’, és clar.

O rescatem l’agenda ‘folla-amiga’ (amb certificat PCR i acord signat de no promiscuïtat i fidelitat davant notari) o serà impossible de dur una vida sexual plena fora de la clandestinitat i sense alimentar la mala consciència per posar en perill la vida de les persones a qui més ens estimem. El repte d’aquesta nova normalitat serà continuar sent éssers humans amb emocions a la pell, a pesar de tot plegat. “Malos tiempos para la lírica”.