La garrofera es considera originària de la zona del Pròxim Orient i van ésser els àrabs els qui van difondre el cultiu a les terres que anaven colonitzant. A les terres valencianes, els àrabs en plantaren moltíssimes, de garroferes, però va ser a mitjan segle XIX quan la seua àrea de distribució augmentà de manera extraordinària per tal d’alimentar els animals de càrrega ( haques, rucs i matxos ). Als mesos d’agost i setembre, la principal feina al camp consistia en plegar les garrofes, carregar-les als carros per portar-les al poble i escampar-les a les cambres de les cases. Als pobles, aleshores, se sentia la dolça olor d’aquest fruit.

Més tard, amb la mecanització del camp, van anar desapareixent els animals de càrrega i, amb ells, el conreu de la garrofera entrà en regressió. A més, des de principis del segle passat, els garrofers foren desplaçats, de manera lenta però continuada, pels conreus de tarongers. A hores d’ara, les poques garroferes centenàries que resten són extirpades de terra per anar a malviure a les rotondes de carreteres i als jardins públics i privats, o en el pitjor dels casos, es converteixen en bona llenya per les llars i forns de pizzeries.

El garrofer, de nom científic Ceratonia siliqua, és un arbre perennifoli de fins a 10 metres d’alçada, vigorós, de creixement lent i molt longeu. Té el tronc irregular i les flors, que poden ser femenines, masculines i hermafrodites, es troben en arbres diferents. El seu sistema radicular és molt potent i profund. Necessita un clima suau i és molt sensible a les gelades; per això el trobarem sempre prop de la mar. És molt resistent a la sequera, podent sobreviure amb menys de 300 litres de pluja a l’any. A les nostres terres, la garrofera apareix espontània sobre sòls calcaris en zones seques i assolellades, en les vessants més càlides dels tossals i muntanyes.

Podem considerar aquest arbre una espècie d’alt valor ecològic. Les seues profundes arrels són capaces de conduir l’aigua de la pluja fins l’interior del sòl. Posseeix una notable capacitat per crear en els forats del tortuós tronc, caus utilitzables per animals de costums troglodites com els mussols i els parputs. Però, potser, la funció ecològica més important siga la de protegir el sòl de l’erosió, formant part de la coberta vegetal en els llocs més àrids i degradats. A més, la seua capacitat de rebrotar després dels incendis, fan d’aquest vegetal un recurs utilíssim en la regeneració dels paratges litorals, la defensa del sòl i l’equilibri hidrològic. És coneguda també, la potencialitat per crear bon sòl: les fulles, fruits i branques es descomponen en caure i es transformen en una terra negrenca molt fèrtil.

Nosaltres podem contribuir al manteniment d’aquests arbres si ara, en madurar les garrofes, n’agafem unes quantes i extraiem els garrofins. Aquests els escaldarem en aigua acabada de bullir i els deixarem durant 24 hores en aquesta aigua. Els sembrarem passades aquestes hores en contenidors bastant fondos, bé els típics forestals, o bé reciclant envasos de tetrabric o ampolles d’aigua o de llet. La tardor de l’any que ve, tindrem arbrets de 40 o 50 centímetres que plantarem en la muntanya que desitgem.

Antoni Rovira i Virgili, en l’encisador Teatre de la natura escriu: “ Garrofers rodons, amples i acollidors, vius hemisferis verds, pacífiques tendes de campanya: vosaltres sou arbres bons, humans i liberals”.