Estudis realitzats en parcs de Sant Francisco demostraren que en un parc tradicional, l’aigua emprada per al reg de la gespa suposava el 90 % del total consumit, mentre que la gespa cobria només el 40 % de la superfície dels parcs.

A casa nostra, un treball realitzat per Ecologistes en Acció presenta comparatives entre els habitatges unifamiliars amb jardí i els pisos i habitatges sense jardí. Els habitatges amb jardí consumeixen entre 2,5 i 4 vegades més aigua que els pisos. A la nostra comarca, la imparable construcció d’habitatges unifamiliars representa una causa fonamental de l’increment de consum d’aigua als pobles i ciutats. I, ja sabem que l’aigua és un bé cada vegada més escàs. D’altra banda, les gespes són grans consumidores d’adobs (s’han de reposar els minerals eliminats amb la sega) i productes fitosanitaris (fungicides i herbicides, sobretot); així com necessiten un bon grapat d’artilugis contaminants i sorollosos (segadores, escarificadors, retallavores...).

Podem substituir les gespes per plantes entapissants de la nostra flora, amb la qual cosa obtindrem els mateixos efectes, però minimitzarem tant el consum d’aigua com el temps de manteniment. I a més eliminarem la necessitat d’utilitzar adobs i plaguicides. D’entre la gran quantitat de plantes que podem utilitzar cal esmentar les següents: hedra, raïm de pastor, asterisc, vinca, sanguinària, escopinyada de monja, etc. Ara bé, no totes les espècies entapissants admeten ser trepitjades amb freqüència. Es recomana, en aquests casos, utilitzar-les en zones de poc pas o bé, entre lloses.

En els casos que no vulguem prescindir per complet de la gespa, es recomana fer una barreja de llavors d’espècies que requereixen menys aigua i que tinguen un creixement moderat, la qual cosa implicarà una menor necessitat de regs, adobs i segues.  Les espècies gramínies més indicades per a les zones seques i caloroses són Cynodon dactylon (la coneguda grama) i Festuca arundacea. En qualsevol cas, cal plantar la gespa en una zona del jardí diferenciada de la resta de plantes, per poder-les regar per separat.

Haurem de tindre en compte, també, de no adobar excessivament, ja que provocaríem un augment del creixement i, per tant, majors necessitats d’aigua. És important, a més a més, acostumar a la gespa a viure amb poca aigua, amb la qual cosa desenvoluparan arrels més profundes i la necessitat de regar serà cada vegada menor.

Existeixen altres alternatives per cobrir un terreny:

-Arbustos menuts (sobretot aromàtiques).

-Graves, terres volcàniques o sorres decoratives.

-Escorça de pi.

-Rocalles.

Per altra banda, cal recordar la importància de preservar els espais naturals en què apareixen prats florits, de bellesa insuperable i hàbitat importantíssim per a flora i fauna. Aquestes praderies, que apareixen en els espais periurbans o rurals d’una manera natural, estan formades fonamentalment per plantes de la família de les compostes com ara els llicsons, les bresquesconilles, les braceres, els amargots, les camarroges, però en trobem també de lleguminoses com els edros i de crucíferes com el ravanell i l’escopinyada de monja. Aquestes flors i llavors són un recurs alimentari imprescindible per a nombrosos pardalets típics de les nostres terres com els gafarrons, els verderols, les cagarneres i els pit-rojos, entre molts altres. A més, aquestes flors són necessàries per al manteniment de nombrossíssims insectes pol·linitzadors. S’ha de recordar la importància dels pol·linitzadors, doncs la pol·linització resulta vital tant per als ecosistemes terrestres naturals com per a aquells modificats per l’home. Nombrosos estudis conclouen que la producció de més del 80% de les espècies conreades depenen en major o menor mesura dels insectes pol·linitzadors. També podem observar la manca de sensibilitat per part de particulars i dels organismes públics que es dediquen a eliminar aquests prats bé amb l’ús d’herbicides bé amb l’ús de maquinària agrícola com desbrossadores manuals o associades a tractors.