Ha tornat per a quedar-se a Gandia.
–Era una necessitat vital després de catorze anys en el món de l'esport d'elit. Necessitava estar a prop del meu fill, de la meua parella, de la meua família i dels meus amics. I eixe és el motiu pel qual deixe de costat eixe món, que és molt exigent amb el temps, per a tornar a Gandia. Estar ací és el que m'agrada de veritat.

Però l'anterior aventura fou potser la més exòtica: la Xina.
–Era el moment. Portava al Reial Madrid quasi quatre temporades on s'havia guanyat absolutament tot i no quedava res per competir. Li vaig fer la reflexió al meu fill: em podia quedar a Madrid 10, 15 o 20 anys més; o podia anar a la Xina, una experiència diferent de dos anys. No podria estar amb ell tot el que voldria, però era una oferta econòmica molt important i suposava, paradoxalment, no tindre la necessitat d'estar viatjant tant. Eixe és un dels motius pel que decidisc fer el pas a Àsia, una experiència vital en una cultura totalment distinta. I més enllà de l'oferta econòmica, el repte esportiu em cridava.

¿Què s'ha trobat al futbol xinés?
–Es troba molt endarrerit respecte de l'europeu. Els jugadors no són tan professionals ni tenen tan internalitzat cuidar-se, controlar-se o treballar. Són molt més amateurs i ens hem trobat amb molts problemes per a fer-los entendre l'exigència del jugador de futbol d'elit. Tampoc la competició té res a veure: les decisions canvien d'un dia a un altre i això afecta inclòs al calendari. A més a més, les infraestructures són molt velles... Han de créixer molt encara.

En els últims anys s'ha produït una gran inversió monetària al futbol xinés.
–Des que vaig arribar em vaig fer la pregunta: ¿Com pot ser que un país de 1.400 milions de persones no tinga un equip capaç de classificar-se per a una fase final mundial? Per això, el govern xinés volia invertir i portar professionals de països com Espanya, Itàlia, Alemanya o França, per veure i aprendre com treballen allà. Però després tampoc fan molt de cas des dels clubs: moltes vegades he anat amb tota la il·lusió per a poder fer i no he pogut fer tot el que m'hagués agradat. És un dels motius pels quals decidisc tornar.

Però torna amb premi.
–Sí, perquè a l'últim partit guanyarem la copa de la Xina. No era un repte fàcil per a un equip que era molt inferior al club al qual ens vam enfrontar. Va ser una sorpresa molt grata i tornar així és espectacular.

¿Es tanca a l'esport d'elit?
–La condició fonamental, sine qua non, és dormir a casa. Eixa és la condició que pose als treballs que desenvoluparé.

¿Està aleshores obert a opcions en esta àrea d'influència?
–Haurien de donar-se una sèrie de condicionants perquè tornara, amb unes condicions de treball diferents de les que he tingut fins ara. La tasca dels professionals de medicina que acompanyen els esportistes és molt sacrificat; no tan sols per a la persona, sinó sobretot per a la família.

El treball que desenvolupa, on es comparteix molt de temps amb els esportistes, porta a una relació molt propera.
–Moltes vegades acabes formant part de la família de l'esportista perquè són moltes hores viatjant, en hotels, o fent tractaments. Formes part del seu cercle de confiança perquè estàs per a ajudar-lo a desenvolupar la seua feina.

La medicina esportiva tracta la correcció de les lesions, però també la seua prevenció.
–Les lesions sempre ocorreran, però fa molt de temps que desenvolupem mètodes de prevenció per a intentar evitar-les. Si en prevens una ja està ben fet el treball, però amb tantes competicions, viatges i partits seguits és molt complicat que no acaben apareixent. Per això, el descans, l'alimentació i la hidratació són molt importants. Els jugadors poden tindre molts problemes xicotets que nosaltres intentem difuminar al màxim perquè no siguen causa d'una lesió més important. Per exemple: alteracions en el genoll, turmell, maluc, descompensacions musculars...

Mètodes que poden portar a modificar, per exemple, la manera de córrer.
–O la manera de xafar, de fer un moviment, la biomecànica... Algunes lesions es produeixen per alteracions que nosaltres podem corregir. Quan una persona comença a preparar-se per a reptes esportius importants pot trobar-se amb molts problemes físics. Cal valorar-lo, perquè eixa càrrega important d'entrenament pot incidir en una patologia o alteració corporal que abans no havia sigut significativa o detectable.

¿Com afecta l'estrés físic del treball de l'esportista?
–Conec a molts exjugadors que s'han retirat recentment i que estan tenint molts problemes de genoll, de maluc, de tendó d'Aquil·les... Estem parlant de tendons i estructures que han sofrit molt durant la carrera. Cal tindre en compte que, fa no massa temps, els tractaments podien ser completament diferents i ara existeixen tècniques de recuperació molt menys agressives. La vida de l'esportista d'elit no és gens sana, però nosaltres estem per a intentar minimitzar els efectes que té l'esport sobre l'esportista.

¿Què opina del desenvolupament tecnològic dedicat a l'equipament esportiu?
–Afecta l'esportista i, fins i tot, a la bellesa del mateix esport. Hui dia les canyelleres són molt millors: es fan a mida exacta, en 3D i s'acoblen perfectament. També podem fer les botes perquè s'ajusten perfectament al peu. Els avanços tecnològics ens ajuden en coses com els calcetins de compressió per als viatges o roba específica que lleva la suor i evita que tingues fred. En tenis, les raquetes de fa trenta anys no tenen res a veure amb les d'ara, i això millora el muscle, el colze i la monyica dels esportistes... Tot això minimitza lesions.

¿Destacaria alguna innovació recent?
–Hi ha una empresa, relacionada amb equips de futbol importants, que ha desenvolupat unes plantilles que proporcionen, en temps real i sense fils, la informació de com treballa un jugador i com xafa. Depenent dels sensors que col·loquen, en un futur es podrà valorar punts com la hidratació, freqüències, sucre, valors de determinades substàncies en la sang...

Tota eixa tecnologia fa que els professionals de la medicina esportiva hagen d'estar sempre aprenent.
–És fonamental. Constantment pense en idees que m'agradaria desenvolupar i tinc alguns projectes, perquè m'agradaria emprar coses que he necessitat i no existeixen. Com a metge de l'esport puc saber què necessite i com m'agradaria que funcionara, però no sé muntar-ho. Així que treballe amb enginyers per desenvolupar-ho.

¿Quins projectes té a curt termini?
–Passar molt de temps amb la meua família i gaudir dels amics, així com de la gastronomia de la nostra terra. Professionalment, el meu projecte immediat és aplicar tota l'experiència que he acumulat durant catorze anys en la medicina esportiva d'elit per donar servici a la gent de Gandia. Sempre he sigut ''el de Gandia'', no m'he amagat mai, i ara puc estar ací treballant amb gent que també ho necessita. Pot ser una persona que vol preparar-se una marató i requereix que algú li explique com ha de fer-ho per a evitar problemes, o una persona amb un defecte cardíac que vol saber quines activitats pot realitzar; estem per a ajudar a tothom perquè gaudisca de l'esport.

Amb una consulta que permet una atenció més propera.
–El que vull muntar és el que a mi m'hauria agradat trobar quan he anat a veure a un especialista. Quan has fet esport i has estat en tantes situacions amb esportistes, al pacient li agrada que el metge sàpiga què se sent, per exemple, en el kilòmetre 33 o 34 de la marató. La medicina de l'esport requereix una relació molt més propera amb el pacient per a poder entendre'l. I que quan se'n vaja, l'esportista conega al màxim el seu cos per a traure-li el rendiment màxim, sempre amb salut.

¿Com aconseguir una millor comunicació amb els pacients?
–Es requereix temps. En esta consulta no hi ha una durada predefinida ni tan sols una sala d'espera: és una sala de convivència. No vaig a fer coincidir a dos pacients i dedicaré el temps que faça falta a cada persona.

Un dels objectius es fomentar l'autoconeixement de l'esportista.
–És fonamental. I també marcar uns objectius i anar complint-los, veient com va millorant. No cal ser un esportista d'elit; una persona normal pot millorar un 15, un 20 o un 30% el seu rendiment amb unes pautes, trobant-se molt millor. La nutrició és molt important i emprar productes específics que porten a una millor recuperació. Si estàs ben orientat i aconsellat ho notaràs.

¿Com d'important és eixa orientació?
–És important individualitzar cada pacient. S'ha de parlar i veure les coses que li senten bé, les que no, o què és més apropiat; anar provant i anar veient. Pots gastar unes proteïnes o uns hidrats que en una persona són fantàstics i a un altre no li senten bé, i per això tractem de buscar dietes que siguen adequades per a cadascú: xiquets, diabètics...

¿Com es treballa el procés de la dieta?
–Faig analítiques per saber com està l'estat físic de la persona. Perquè em poden dir una cosa però també necessite que el cos em parle. Ho fem a través d'unes proves molt específiques que ens permeten veure la càrrega interna del cos de l'esportista. I sobre això podem actuar.

Cristiano Ronaldo o Lebron James segueixen essent decisius amb 35 anys... ¿Els avanços en medicina esportiva propicien una carrera més llarga dels esportistes?
–He tingut la sort de coincidir amb molts jugadors que veia quan era menut, com Butragueño, Voro... i et conten com ha canviat el món de la medicina esportiva. Quan antigament es retiraven als 32 o 33 anys, ara podem veure més jugadors de 37, 38 o 39 anys, i arriben en millors condicions. Cuidant-se i fent les coses bé es pot allargar la vida esportiva, i els mateixos professionals poden gaudir més d'eixos últims anys.

¿És senzill per a un esportista professional retirar-se?
–Cal saber fer-ho. En l'àmbit físic cal fer una sort de ''postemporada'', ja que es tracta d'esportistes que, durant 15 o 20 anys, han estat fent sempre el mateix i no poden tallar de cop. Hi ha jugadors que quan acaben la seua carrera es dediquen a un altre tipus d'esport i es mantenen bé, però uns altres no, el que pot afectar a la seua salut. Han de saber que quan ells acaben la vida professional no s'acaba la seua vida esportiva en l'àmbit de la salut.