Al pèl una definició de nosaltres, els valencians, que li vaig llegir al professor d’Economia a la Universitat de València, Josep Sorribes, durant una entrevista per al, malauradament desaparegut, diari digital La Veu del País Valencià. Diu Sorribes que els valencians i les valencianes som una espècie anaeròbica (!?) que en biologia d’anar per casa defineix als “bitxets” que viuen amb poc d’oxigen. 

I així ens ha anat. I ja els ha anat molt bé a ells, els botiflers, insuflar-nos una malaltia que ens hem empassat en tres tasses. Nosaltres, els menimfotistes, per acció i/o omissió. Fuster emprava la metàfora de la malaltia dels valencians com a poble, és a dir, la diferència que hi ha entre el ser i l’haver de ser, entre la realitat existent – la identitat regional valenciana dins la identitat nacional espanyola- i les possibilitats reals, la condició nacional normativa. Així, en algun moment parla de triple malaltia: el bilingüisme, l’espanyolisme rabiós i el provincianisme. 

Condemnats a ser una espècie en extinció, com el nostre benvolgut i entranyable samaruc. Un peix poc vistós i molt menudet, però tot un símbol romàntic del poble valencià. No en va dóna nom a clubs, associacions, negocis o premis compromesos amb la nostra terra. Un peixet que, paradoxalment, a dures penes sobreviu a les nostres marjals, ullals i sèquies. I no serà pel seu valor gastronòmic, més bé escàs, que d’això en sabem bona cosa nosaltres, els valencians. S’hi troba amenaçat: d’una banda per la degradació del seu hàbitat, molt contaminat o directament desaparegut, i d’altra per la competència d’altres peixos exòtics introduïts per l’home per al control de les plagues d’insectes, com ara la gambúsia. 

Tota una metàfora visual de la situació d’aquest poble amb vocació de País. I és que tanta ha estat la devastació, tant el descrèdit, la frustració acumulada durant segles... Tants dies de la marmota! Els botiflers d’ara, amb vestit i corbata (blava i roja), són la gambúsia que ens ha llegat un paisatge social (i físic) arrasat. Gairebé desmobilitzat, sense nervi. Ara silenciat, ara discret, ara seguidista, sucursalista... L’atonia, la desorganització, la passivitat i falta d’esma predestinaven el nostre destí col·lectiu. 

Almenys fins fa ben poc. Tot just quan la veu adormida o silenciada s’hi va organitzar i vam aconseguir el mínim d’alè suficient per omplir la bombona d’oxigen d’esperança. I s’obriren portes i finestres, s’alçàren les catifes, espolsant la polseguera a colps d’imputació. Prou per desallotjar el PP de les principals institucions valencianes.

Ens sembla ja tan llunyanes les imatges de la visita del Papa, o a Camps, Rita i companyia passejant en Ferrari! Ara ens cal treballar l’autoestima. Hem de conèixer-nos més i estimar-nos. Qui augmenta la seua autoestima és capaç de rectificar errades i superar conflictes, de la mateixa manera que l’autoodi reprodueix indefinidament els errors i els conflictes. Si ens guiem per aquest tractament, reconciliem el poble que volem ser i la societat valenciana que som, esdevindrem vacuna. I hem d’estar preparats, perquè arriben els cadells dels llops, amb les dents més llargues... Però samarucs, els sobreviurem a les basses. Els hi respirarem, anaeròbics. Nosaltres, els valencians, encara i a pesar de tot plegat. Que no n’és poc!