Milers de persones no poden estar equivocades quan trien València cada any per disfrutar de la seua marató. Una experiència plena de moments durs, d’eufòries, de vivències, de motius, d’homenatges, de dedicatòries, d’alguna que altra llàgrima...  La marató, i en aquest cas la de València, és una oportunitat única i extraordinària de poder contemplar com el sacrifici per allò que ens apassiona supera els límits que creiem tindre prèviament. Això sí, res s’aconsegueix sense treball, entrenaments, constància i disciplina. 

La genètica ajuda i les condicions metabòliques i musculars de cadascú poden ser molt importants. Però si no tenim el cabet en la faena, al menys dos o tres mesos abans d’una prova com aquestes, de res ens servirà tenir un físic privilegiat heredat dels nostres progenitors. 

Cal ficar-se les malles i les esportives al menys cinc vegades a la setmana i baixar al carrer, rodar una mitja de entre 45 i 50 km cada set dies, fer sèries a ritmes de carrera segons el nostre objectiu, realitzar exercicis de potència muscular com les conegudes “sentadilles” (mira que les odie!). I tot açò, sense deixar de treballar (que no sóm professionals del “running”, llevant-li temps a la família, a la parella, deixant els ratets amb amics i alguna que altra cervessa o copeta de vi per a després de la marató, i tots dient, “Xe, que per una no passa res!” . Sí passa, sí. 

El passat diumenge vaig tindre la sort de poder disfrutar d’una prova meravellosa en la que compartir i competir mai no havien estat tan a prop.  Milers de valencians corrent i recorrent els carrers de València. Valencians d’Alacant, de Castelló i de València. Però també de Múrcia, d’Albacete, de Madrid, de Barcelona, de Sevilla, de Bilbao... Fins i tot valencians de Suècia, del Canadà, de Regne Unit, de França, de Marroc, d’Argentina, de Colòmbia, o d’Àfrica. 

Diumenge, tots érem valencians i valencianes, els milers de corredors i corredores que participaren a la marató i els milers i milers d’animadors i animadores que feren de la carrera una festa insuperable. No hi havia colors, ni ideologies. Sols un propòsit, una meta, la de la Ciutat de les Arts, la de la catifa blava, la de fer història com a ciutat, la de fer ciutat com a poble universal. Diumenge, amb la Marató de València, vam guanyar tots un poquet com a societat.