Els meus iaios de pare, Esperanza i Pedro, eren d'Oriola. De fet, mon pare hi va passar a la capital del Baix Segura part de la seua vida, fins que la família va haver d'emigrar a El Campello (l'Alacantí). L'horta no era prou per a abastir un poble cansat de sobreviure i que ara ambicionava viure. Perquè a l'Oriola color sèpia dels avis s'hi filtrava el tecnicolor turístic.

Jo he crescut sentint històries d'aquella terra "d'esglésies i seminaris", que dia mon pare. O les peripècies infantils amb les seues germanes, que contava la iaia. L'avi en parlava poc, però. Potser perquè el fet de reviure no hi és al manual de supervivència. La d'un xiquet de bona família, que va estudiar a escola de rectors, però que molt prompte va quedar orfe, va ser repudiat i aprengué a afaitar-se pràcticament entre trinxeres. La de l'home que s'amagà a les muntanyes per no patir la sort dels vençuts; sembrar d'óssos els camins.

Si més no, jo m'imaginava el iaio com un pastoret educat per frares a l'esguard del ramat. Sí, jo feia un paral·lelisme entre les vides de tots dos. Confonia a propòsit les històries de Miguel Hernández i Pedro Navarro per tal de vestir la infantesa de l'avi (a qui recorde sempre llegint)  disfressar  l'esdevenir fatídic del poeta.

He visitat només en un parell d'ocasions Oriola. Potser fugint d'acompanyar el pare en l'adéu mortuori d'oncles i cosins... Tal vegada per una malentesa i egoista independència parental. Però sí, duc Oriola al ventricle esquerre, el dels topònims de sang.

Per això aquests dies he viscut amb tristesa i preocupació els efectes d'una venjança anunciada pel canvi climàtic. He compartit el patiment del pare en veure a la televisió com l'aigua ofegava la seua comarca. També la seua vergonya i indignació. I tot, perquè un paisà seu, l'alcalde d'Oriola, se n'eixia de mare, com el riu, en un afany de protagonisme caspós, d'altra banda inapropiat donades les circumstàncies tràgiques per les quals travessava el seu poble. Aquest senyor era entrevistat en À Punt Directe i a la salutació del periodista, qui s'interessava per la situació de la seua ciutat, feia com que no entenia el valencià en reiterades ocasions. De nou, l'educació unidireccional, a la qual estem acostumats els valencianoparlants, evitava l'enéssim intent de tirar per terra els pocs ponts culturals que encara ens uneixen, malgrat tot, tot i ells, amb les comarques del sud d'aquest meravellós País Valencià.

És curiós, perquè la resta d'alcaldes i persones entrevistades aquells dies entenien sense problemes la llengua d'Ausiàs March, Estellés o el Tio Canya... Ni mon pare, castellanoparlant (i orgullós dels seus fills bilingües), va comprar l'argument supremacista del batlle. Em recordà que el valencià, tot i minvat, encara s'hi parla a pobles i pedanies del Baix Segura. Testimonis de la catàstrofe fluvial, a la nostra televisió, així ho van ratificar.

I és que el català, des de la conquesta cristiana en el segle XIII, era la llengua habitual del Baix Segura. L'altra llengua era l'algaravia, l'àrab andalusí, minoritzat, dels musulmans sotmesos. El català, però, començà a decaure després de la conquesta borbònica del País Valencià al segle XVIII. A la fi d'aquest segle la castellanització lingüística del Baix Segura era una realitat, que no completa. Guardamar, per exemple, mai no deixà de parlar valencià i Oriola encara conservà llogarrets que mantingueren la llengua dels conqueridors cristians del segle XIII fins a l'actualitat, com és el cas de Barba-roja.

Senyor alcalde, allò que a Oriola es coneix com a vidriola (recipient tancat amb una escletxa per on els valencianoparlants introduim monedes o bitllets), en la seua llengua, la de Cervantes, se'n diu 'hucha'.