Tres mesos, o quasi. Temps més que de sobra per posar-se d’acord en sumar, en treballar una proposta, en tindre preparada la firma d’un decret de govern que possibilite la funcionalitat i la posada en marxa d’una legislatura que si bé es presentava esperançadora la nit del 28 d’abril passat, ara ja no ho és amb tanta alegria. 

Sembla que al president Sánchez caldria recordar-li els crits la nit del 28A, allò de “con Rivera, no!, con Rivera, no!” i que ell mateix va donar per entès com a missatge dels militants. Unidas Podemos, també podria aportar menys brusquedat a les negociacions i limitar el bombardeig a la investidura a àmbits més privats. En definitiva, la suma necessita de las ganes de sumar i de tindre els elements per poder afegir a una X, una Y. Els governs autonòmics formats per tripartits de dreta, d’extrema dreta i de dreta extrema així com els d’esquerra, d’esquerra nacionalista o d’esquerra radical (tots elles, segons qui els definisca, no seré jo qui els catalogui de cap manera) per què si i en canvi a l’estat espanyol, costa tant? 

Tres mesos de bloqueig per part d’uns i d’altres fan que comencem a pensar que sense govern també podem funcionar. Ja va passar fa just ara 3 anys, que en lloc d’aclarir qui assumia la responsabilitat de governar, vam comprovar que mentre es passaven la pilota els uns als altres, de Pedro Sánchez a Pablo Iglesias mentre Albert Rivera esperava torn de visita en l’habitació del costat i M. Rajoy aguantava pacient, com a bon gallec, que la baralla acabara per engolir-se a tots els seus rivals. 

Tot açò, mentre Espanya, la seua població, els treballadors i les treballadores, els autònoms i les autònomes, els emprenedors i emprenedores, els empresaris i empresàries honrats i honrades tots ells i totes elles del nostre país, s’alçaven cada dia per treballar, cotitzar, invertir, comercialitzar, oferir serveis... En definitiva, fer que la roda del nostre poble no parara i les xifres d’inversions, d’importacions i exportacions milloraren respecte a períodes anteriors on si que hi havia governs en ple funcionament. Curiós, no?

Ara, com en aquell estiu de 2016, el marejol i la crisis política (iniciada pel propi PP en 2003 recorrent per inconstitucionalitat un “estatut” aprovat per amplíssima majoria amb el suport de dos terços de la càmera autonòmica) a Catalunya i els casos de corrupció de la pròpia formació conservadora han fet que el “indòmit” (per Aznar) M. Rajoy haja estat substituït per Pablo Casado (Aznaliber), però les aliances han canviat. Les forces d’esquerra tenen la possibilitat d’entendres i aconseguir un Govern socialista i de progrés. 

Però sembla que tornem a la casella de sortida. I ara, amb més frustració per part dels votants que hem vist que per més vegades que votem, la incapacitat d’arribar a acords, s’ha convertit en el “principal escollo” per tirar endavant la XIII (no apte per a supersticiosos) legislatura a les Corts espanyoles.