La lògica política esgarra en l'àmbit nacional a Ciutadans. Encara que de manera objectiva podrien veure's els seus últims resultats electorals com un triomf, la realitat al darrere ens parla d'una decepció manifesta per no haver aconseguit el que era el primer premi, el govern; o el segon, el sorpasso. I és que possiblement Rivera ja s'havia vist investit president, abans que Pedro Sánchez posés en marxa la moció de censura.

Però ha sigut una carrera esgotadora on, per a arribar ací, s'han fet extraordinàries concessions: la seua desfeta a Catalunya o eixes primàries a Castella i Lleó que han sigut una vergonya democràtica, símptoma dels fitxatges que han deixat a la cuneta a ciutadans que s'havien bregat en el cos a cos pel partit taronja en els últims anys. I més enllà d'això, l'esquizofrènica postura amb la ultradreta, on han hagut de fer malabars per aparentar que això de pactar amb Vox no tenia res a veure amb ells.

No s'ha acabat esta cursa cap endavant amb l'enèsim gir de la seua estratègia, obstinats en, com ja ho va intentar Podem amb el PSOE sense fortuna, convertir-se en la força de referència del seu espectre coincident. Però els populars tenen la resistència i l'experiència que donen els anys, i és una incògnita el que passarà quan als taronja se'ls esgote la inèrcia, o als seus votants més centrats se'ls esgote la paciència.

L'última pirueta és meritòria i vertaderament sensacional: consisteix a demanar a la Comunitat de Madrid l'abstenció socialista o de Más Madrid per a no haver de recórrer a Vox, però mostrar-se insubornables respecte a la investidura del president del govern. Dos casos, tal com assegura Ignacio Aguado, que no tenen res a veure. Al Partit Popular ara se'l veu molt més tranquil, i no va tindre pudor en sumar, després de les eleccions, tots els escons conservadors...