La Bruja Truca i la seua gran passió pel cinema, el Hada Vídeo amb la seua habilitat per a projectar el que ella volguera, Maese Cámara gravant-ho tot, Maese Sonor reproduint la més àmplia gamma de sons, al costat de la Bruja Avería i el seu poder de destrucció. Tan dolenta que em provocava tendresa (sempre he sentit aquesta barreja d'admiració i empatia pels personatges malèfics...).

Eren els Electroduendes. Els hi acompanyava, com a presentadora, una altra mena de bruixa de carn i ossos, de nom Alaska. Aleshores jo no coneixia eixa xica amb eixes pintes! (com dia la mare), ni sabia que li ballaria gairebé tot, anys més tard. Ni que el Frankenstein enamorat era Kiko Veneno, hui cantant de culte... Hi era també el Piraña de Verano Azul, el Matequilla, qui provava sense sort de madurar l'èxit sobtat pocs anys abans... Pedro Reyes i Pablo Carbonell, mestres de l'humor surrealista...

La mort de Lolo Rico, qui fóra directora del mític, però breu, programa "La Bola de Cristal" de Televisió Espanyola, m'ha fet taral·lejar un fum de records a dissabtes al matí, sense escola... Cançons i frases sense sentit, que repetíem, balls que emulàvem. Sense saber-ho tampoc, una part de 'la Movida' penetrava a les llars infantils i ens vestia la innocència per afrontar els adolescents 90.

Busqueu un xiquet o xiqueta dels qui vam créixer amb Barrio Sésamo, la Cometa Blanca, Comado G, Parchís o Enrique y Ana... Els qui ens plantàvem davant el televisor amb l'esperança que els pares no s'enadonaren de la presència dels inoportuns rombes, que ens condemnaven a mirar la pel·lícula des de l'amagatall de la porta entreoberta (sempre he sospitat que els pares n'eren sabedors). Pregunteu-los pels Electroduendes i veureu que somriuen maliciosament. I és que La bola de Cristal ens va marcar a tota una generació amb el seu plantejament innovador i les seues propostes intel·ligents i arriscades (mai més assajades al primer canal de la televisió estatal). Es va emetre per primera vegada el 6 d'octubre de 1984. Quatre anys després, quan es va acomiadar (va morir d'èxit i desvergonya), era ja un programa de culte per a xiquets, joves i fins i tot adults. La bola no solament entretenia, sinó que ensenyava a pensar i fomentava valors com l'amistat i la solidaritat: "Sólo no puedes, con amigos sí". I ho feia amb un format molt diferent del programes infantils de l'època. Va ser un èxit des de la seua primera emissió, i no va tardar a destacar per damunt de l'àmplia oferta del moment per al públic infantil. Així ho demostren les seues quotes d'audiència, que van arribar als cinc milions d'espectadors en algunes ocasions (dissabte al matí!).

Representava alguna cosa més encara. Només la subversiva prosa dels Electroduendes valien el programa sencer. O la secció del Librovisor amb Reyes i Carbonell, la música d'alguns membres de la Movida, de Javier Gurruchaga, les sèries "La Pandilla" i "La familia Monster"... És clar, que en sóc conscient ara, quan sent i llig parlar de la contra publicitat del programa amb missatges directes i subversius (!?). Diuen que hi va haver de suportar fins i tot queixes formals de l'ambaixada dels EUA!

Vist amb perspectiva, en el sentit 'Disney' de l'adjectiu "infantil", no era un espai convencional per a nosaltres. Però als xiquets ens agradava. D'alguna manera la imaginació es nodreix del surrealisme i aquest és, a la vegada, una conseqüència. Amb 9 anys ho trobava estrany, diferent, a vegades inquietant... No recorde si m'alçava per a veure-ho, però sempre hi era, tots els dissabtes des que podia recordar. Ara que hi pense, si sovint els meus pares el miraven amb nosaltres i reien més que nosaltres, alguna cosa estava passant. Potser eren els únics que entenien els acudits...

Tot això, en una època que encara suportava el pes infame del franquisme sociològic. De fet, a Lolo Rico li tallà les ales quatre anys després Pilar Miró (una altra icona ‘progre’ del moment). Imaginem-nos-ho ara, 40 anys després, amb una suposada maduresa democràtica i un desenvolupament conseqüent de totes les llibertats que això comporta... En uns temps en els quals es persegueix cantants i es mira amb lupa les seues lletres, s'empresona qui reclama la llibertat de ser i decidir o s'equipara el feminisme al nazisme... Doncs això. Gràcies Lolo!

¡Por Orticón, Saticón y Vidicón! Nadie sabe como detener la inflación". "¡Ergios, watios y turbinas! produzco crisis y ruinas".