A la nostra comarca, el bosc representa en la major part dels casos, el que s’anomena la vegetació potencial, és a dir, l’etapa dins la successió de les comunitats vegetals, en què aquestes esdevenen estables i en perfecte equilibri amb el medi. El concepte de bosc no fa referència a un conjunt d’arbres, sinó que suposa una estratificació, una densitat, una diversitat i un dinamisme. En aquest sentit, les pinedes tan freqüents a la comarca no s’han de considerar com a boscos, més aviat com formacions o arbredes artificioses. 

Els boscos autòctons correspondrien als anomenats carrascars litorals, on el representant principal seria la carrasca (Quercus rotundifolia) acompanyada de fleixos, llentiscles, margallons, aladerns, ullastres, ginebrers, rogeta, aritjol, lligaboscos i vidiella, entre moltes altres espècies.

A hores d’ara ja no ens queda ni el record d’aquests boscos. El que trobem són les etapes de substitució, com el coscollar amb margalló i llentiscle i sobretot les brolles amb romer, petorret, estepes, argelagues, pebrella i timonet, així com els herbassars, que indiquen un grau molt avançat de degradació. Trobem també, de forma més o menys esporàdica, les estimades pinedes. Cal dir que, de forma natural els pins (a la comarca el Pinus halepensis o pi blanc) se situen en els enclavaments més desafavorits, açò és, en zones amb elevada pendent, penya-segats, solanes molt eixutes, etc. La situació actual és bastant crítica, havent perdut bona part dels sòls i quedant únicament la roca; per tant la recuperació és en moltes zones pràcticament impossible a escala de temps humà.

Tot i que les causes responsables de la degradació dels boscos saforencs han estat variades (cultius, ramaderia, urbanitzacions, repoblacions inadequades, etc), són els incendis forestals els veritables culpables d’aquesta irreversible realitat.

Després del foc, la successió vegetal no comença de zero, sinó que es produeix una autosuccessió, és a dir, que torna a haver el que hi havia, però més menut. Això és així perquè la majoria de les nostres plantes mantenen viva la seua part subterrània i rebroten, mentre que altres moren però es regeneren a partir de llavors que resisteixen el foc. Bona part de les plantes que formen els boscos autòctons  rebroten després d’un incendi i en poc de temps cobreixen el sòl, impedint l’erosió. Altres, com les argelagues, les estepes, el romer, i sobretot el pi blanc es veuen afavorides pel foc. El pi blanc té sempre pinyons viables protegits dins les pinyes madures tancades que s’obren amb l’escalfor, produint una autèntica pluja de llavors que poden germinar amb les pluges de la tardor. Les carrasques toleren millor la manca de llum que els pins, la qual cosa els dona avantatge en la competència dins el bosc. Per tant el pi aniria desapareixent en competir amb la carrasca; si hi quedaren carrasques...

Incendis amb una periodicitat pels voltants dels 30 anys afavoreixen el manteniment de les pinedes de pi blanc que, a aquesta edat estan carregades de pinyes, però porten a la substitució del carrascar. Incendis reiterats de periodicitat inferior als 10 anys duen a la desaparició dels pins, que encara no han tingut temps d’acumular llavors en les pinyes,  a la desaparició de les espècies rebrotadores i a importants pèrdues de sòl.

Sovint escoltem que una de les principals causes dels incendis és que les muntanyes estan “brutes”, i per això s’exigeixen actuacions silvícoles de neteja i es demanen subvencions per a dur-les a terme. Però el cert és que les neteges produeixen efectes semblants als dels incendis. D’això ja en parlarem...