Dilluns passat es va celebrar en quasi tot el món el Dia Internacional del Treball. L'origen del Primer de Maig es remunta a l’any 1886 en Estats Units, quan els treballadors organitzaren una lluita per a aconseguir la jornada laboral de huit hores. Un any més les marxes, encapçalades pels sindicats, van reclamar la fi de la precarietat laboral, estabilitat, i millores salarials.

Per dibuixar a grans trets la situació en els darrers mesos, a Espanya hi ha 18,4 milions de persones ocupades, mentre que la taxa d'atur és del 18,75%, més de 4,2 milions, segons dades de l'Enquesta de Població Activa. 
Els rics són cada vegada més rics, i els pobres més pobres. La recuperació del PIB i de la macroeconomia no arriba encara a les famílies, ni al consum domèstic, ni en definitiva, al treballador. Paradoxalment, hi ha més ocupació però menys llocs de treball. 

Els joves són els principals damnificats pel mercat laboral. La generació millor formada de la història suporta una taxa d'atur que s'acosta al 50%, i nivells d'ocupació que no arriben al 30%. La resta que treballen estan sobrequalificats per als llocs que desenvolupen en les empreses. Alguns s'han vist obligats a emigrar a altres països europeus. 

Fa anys que els contractes a jornada laboral augmenten a un major ritme que els de jornada completa. Quasi la meitat dels treballadors cobra menys de 1.000 euros al mes. Pugen les famílies que no arriben a final de mes o no poden fer front a despeses imprevistes. Les pensions es posen en entredit, i ja es proposa allargar l'edat de la jubilació o fins i tot finançar-les via impostos directes. 

Un treball decent, com també recorda Cáritas, dignifica a la persona, millora les seues perspectives d’integració en la societat, i representa la millor protecció social per a les famílies. I, al marge de la remuneració econòmica, el treball és un camí cap a la felicitat i la satisfacció personal. Els agents socials, i en la mesura de les seues possibilitats els ajuntaments, han de vetlar per garantir una ocupació de qualitat.