Amb l’aparició de l’agricultura, la relació de l’ésser humà amb les plantes ha anat minvant de manera continuada. Poc a poc s’ha anat reduint la diversitat de plantes que ens serveixen d’aliment i només són capaços de conrear unes poques desenes d’espècies.

Malgrat açò, la relació amb la natura s’ha mantingut durant segles i ha estat en el darrer segle que s’està perdent molt ràpidament els coneixements populars sobre moltes espècies silvestres que han fet servir els nostres avantpassats. Cada vegada més, es va perdent el coneixement tradicional al voltant de l’ús de moltes plantes que es poden emprar com a medicinals, tèxtils o aliments. Els processos de transmissió oral han quedat interromputs, perdent-se bona part de la saviesa popular.

Per això, cal que les noves generacions recuperen aquest patrimoni cultural i natural. Resulta necessari treballar des de l’educació per tal que aquests aspectes de l’etnobotànica i de la història més propera no desapareguen per sempre.

ORTIGA   Urtica dioica, U. membranácea

Es cria en terrenys nitrificats i amb certa humitat com són els tarongerars, hortes marjalenques, vores de rius i corrals abandonats. Molt comuna per tot el país als llocs on la modernitat de l’herbicida químic no ha fet encara acte de presència reiterada.

És una excel·lent planta comestible. Cal assenyalar que les propietats urticants desapareixen amb la cocció. Durant tot l’hivern podem, amb l’ajuda de guants, agafar els brots més tendres i  rentar-los. A continuació ho bullirem uns 20 minuts, ho escorrerem (l’aigua sobrant la podem utilitzar com a tisana antidiarreica, diürètica i depurativa) i afegirem oli, sal i vinagre al gust. És un aliment ric en vitamines, ferro, magnesi, sílice i zinc, i pot suplir perfectament els espinacs i les bledes, amb l’avantatge de no contindre oxalats productors de gota. També les podem preparar en forma de truites, sopes o purés. Es poden assecar i guardar per tal d’utilitzar-les en qualsevol època de l’any.

Les fulles de l’ortiga contenen bones quantitats de clorofil·la i ferro, per la qual cosa s’utilitzen com a tòniques i reconstituents en convalescències i en cas d’esgotament o apatia. Contenen, a més, sals minerals amb acció depurativa i diürètica que ajuden en la neteja de la sang i l’eliminació de toxines. La farem servir, per tant, en les anomenades cures de primavera com a detoxicant i per superar l’astènia primaveral. Per aquests usos, es pren en infusió de fulles seques a raó de 50 grams per litre d’aigua o bé el suc de la planta fresca al 30%, 3 o 4 tasses diàries.

CAMA-ROJA   Cichorium intybus  L.

És una herba que creix per tot arreu, tenint preferència pels terrenys rics en matèria orgànica; així, la trobarem tant als bancals de secà com als de regadiu, i tant a la muntanya com a les planes o la marjal. És molt comuna també per les vores de camins i carreteres, així com als solars urbans.

A partir de les primeres pluges de la tardor i fins que s’espiguen a la primavera, tallarem amb navalla, ganivet o corbella les fulles tendres que conformen el rosetó basal. Les podem menjar crues en amanida o bullides i fregides amb alls o ceba. Aquest sofregit l’utilitzarem per fer insuperables i vitamínics pastissets o com acompanyament salutífer de qualsevol altre plat. És rica en vitamines B, C, K i P i en calci i ferro.

ENCISAMET   Lactuca serriola  L.

Es cria, molt abundant per tot el territori, pels herbassars nitròfils, marges de bancals, vores de camins i sèquies, terrenys erms, hortes, etc. Les fulles basals, ben tendres, es cullen a partir de finals de tardor i fins ben entrada la primavera, abans de que traga la tija floral. Es pot menjar crua en amanides, sola o acompanyada d’altres verdures. S’utilitza també bullida, normalment barrejada amb altres herbes, per tal de fer pastissets i coques tapades o com a guarniment de tot tipus de plat de carn, peix, ous, etc. Els encisams, conreats o silvestres, a més del seu valor nutricional s’han tingut com a calmants i, per això, s’utilitzen per afavorir el son. Tenen també efectes laxants.