Tot i la uniformització progressiva en l’alimentació ocorreguda en les darreres dècades, les plantes silvestres han continuat utilitzant-se en moltes cultures agrícoles. Han estat un recurs molt important en períodes d’escassetat estacional d’aliments o bé en èpoques determinades, produïts per collites dolentes o per conflictes armats.

Una altra de les raons per la continuïtat en l’ús de les plantes silvestres és per la relació amb la salut que tradicionalment els han atribuït. La ciència actual ha anat confirmant aquests fets i, així, s’ha comprovat que la majoria d’espècies silvestres contenen substàncies saludables, com ara vitamines i altres antioxidants, fibra, minerals i àcids grassos essencials en quantitat superior a la de les plantes conreades.  

Ara que les tendències de l’alimentació sana tenen en compte la qualitat dels aliments, les plantes silvestres mengívoles són productes amb la garantia de no haver estat tractats i per la seua diversitat i concentració en nutrients són el complement ideal per a la nostra dieta. Aquests dies de tardor i hivern resulten excel·lents per a passejar per hortes, bancals, rius, muntanyes i marjals i recollir alguna de les nombroses espècies de plantes mengívoles que trobarem a punt per formar part de receptes clàssiques plenes de sabor i salut.

FENOLL  Foeniculum vulgare 

És comú en bancals abandonats, vores de camins i carreteres, llits i màrgens de rius i barrancs i solars urbans. La trobarem freqüent per tota la comarca. Les fulles tendres recollides des de l’hivern fins el principi de la primavera, quan acaben de brotar de l’ull o soqueta de la planta,  les farem servir com a magnífica verdura aromàtica, bé sola bé barrejada amb altres verdures silvestres o cultivades.

Els brots més tendrets i les fulles s’afegeixen crus i trossejats a les amanides. Uns pessiguets d’aquestes mateixes fulles s’afegeixen a guisats, sopes o caragolades per millorar-ne el sabor i facilitar-ne la digestió. El fenoll, a més, combina molt bé amb els plats de peix, especialment els de peix blau. Les floretes, quan estan encara tendres, decoren i aromatitzen també les amanides i els plats de llegums.

LLENGUA DE BOU  Picris echioides  

Habita en els terrenys humits i rics en nitrogen i matèria orgànica, com ara marges de camins, vores de sèquies, llits de barrancs i hortes. A les nostres comarques la trobem sovint per les hortes de la marjals, com una brossa o mala herba més, però sobretot en les terres inundables i abandonades.

Les fulles basals s’utilitzen com a verdura silvestre. Durant l’hivern i fins la primavera tallarem la roseta basal amb un ganivet, triant sempre les més tendres. Les podem cuinar soles, encara que és preferible barrejar-les amb altres herbes silvestres com les cama-roges o els llicsons, o bé amb verdures cultivades com bledes i espinacs. Ben rentades, bullides i amanides amb sal, oli i vinagre fan una menja saborosa i saludable. Una vegada bullides les podem sofregir amb  ceba i preparar un bon recapte per farcir coques, pastissets o les autòctones coques de dacsa. Aquest recapte és susceptible de millora amb l’afegit d’uns trossets d’abadejo, tonyina, gambetes...

LLICSÓ  Sonchus oleraceus  

Apareix molt comuna als bancals, hortes, vores de camins i solars urbans, sempre que hi haja un mínim d’humitat. Donada la irracional dèria herbicida dels nostres llauradors actuals, caldrà buscar-la i recollir-la lluny de les zones conreades.

Des de la tardor fins a ben entrada la primavera, sempre millor després d’un període de pluges, recollirem la roseta de fulles basal, triant les més tendres i les encara no espigades. Ben rentades, es consumeixen fresques en ensalada, a les quals aporten un toc d’amargoreta. Podem també bullir-les, soles o barrejades amb altres verdures silvestres, o fregir-les per tal d’acompanyar altres plats o bé per preparar saborosos i vitamínics  pastissets, coques o truites. Destaca pel seu contingut en provitamina A, vitamina B1 i ferro.