Ara que les tendències de l’alimentació sana tenen en compte la qualitat dels aliments, les plantes silvestres mengívoles són productes amb la garantia de no haver estat tractats i per la seua diversitat i concentració en nutrients són el complement ideal per a la nostra dieta.

En general, al llarg de la tardor i de tot l’hivern trobarem el gruix important d’espècies que es poden recol·lectar . Cal tindre en compte que els anys més secs algunes plantes seran escasses i la resta tindrà tendència a pujar-se’n  a flor en poc temps. Per això, els dies posteriors a les pluges conviden a passejar pels nostres paratges rurals per tal de respirar aire pur, prendre una mica de sol i recollir les abundants i salutíferes herbes que la naturalesa ens proporciona. 

ALL PORRO  (Allium ampeloprasum) 

El trobarem amb relativa freqüència pels erms, vores de camins i sendes, bancals abandonats i marges d’horta; en general, sobre sòls frescos i amb matèria orgànica  de tot el territori.

Durant l’hivern i fins a ben entrada la primavera es poden descolgar els bulbs en formació dels alls porros amb una aixadeta o similar, sempre abans que comencen a florir. En arribar a casa llevarem les fulles més velles i els rentarem bé per guardar-los o preparar-los per menjar. Se solen consumir bullits, adobats amb uns ragets d’oli i vinagre o també fregits, sols o amb altres verdures i en tot tipus de sopes i brous. Els podem consumir, a més, formant part de boníssimes truites. En cru, l’utilitzarem picadet amb julivert i oli per donar sabor als diferents plats.

BRESCACONILLA  (Reichardia picroides) 

Es pot trobar en els bancals de secà on encara no haja arribat la febre dels herbicides, vores de camins muntanyencs i en els prats i matollars de les nostres muntanyes.

Durant la tardor, l’hivern i la primavera, després de les pluges, que és quan més tendres estan, recollirem la roseta basal de fulles. La menjarem crua, en ensalades o bé bullida i sofregida  com acompanyament de qualsevol plat de carn o de peix, o formant part d’una magnífica truita verda. L’ús més popular i apreciat, però, és per a formar part de la verdura que acompanyada d’alls, tonyina negra o abadejo salat, formarà el recapte d’insuperables pastissets i coques de verdura. També estan boníssimes en les coques de dacsa, que podem fer a casa o comprar en forns i supermercats; i que són, en general, de bona qualitat. Com diu el nom popular és una de les espècies silvestres més dolces i estimades.

BORRATJA  (Borago officinalis) 

Viu sobre terrenys nitrificats i amb certa humitat com ara prats de muntanya, vores de camins, voltants de fonts i cases de camp. Molt comuna a tot el país.

Les primeres fulles, les més tendres, són considerades en altres llocs (França, Itàlia, Navarra,  Aragó,...) com una verdura de luxe i hi dediquen molt de terreny al seu cultiu. Nosaltres podem recollir-les durant l’hivern i la primavera, sempre abans de la florida, bullir-les durant una estona per a que desaparega la pilositat de les fulles i menjar-les amb altres verdures o com acompanyament d’altres aliments. S’afegeixen sovint en els arrossos caldosos i també és freqüent en algunes zones menjar-les arrebossades. Són molt riques en vitamines C i A, de reconeguda acció antioxidant. Destaca també el contingut en potassi, calci, ferro i magnesi, així com de mucílags i fibra. Tots aquests components fan de la borratja una planta remeiera de primer nivell: diürètica, sudorífica, remineralitzant, hipotensora i laxant, entre d’altres.