Tot i la uniformització progressiva en l’alimentació ocorreguda en les darreres dècades, les plantes silvestres han continuat utilitzant-se en moltes cultures agrícoles. Han estat un recurs molt important en períodes d’escassetat estacional d’aliments o bé en èpoques determinades, produïts per collites dolentes o per conflictes armats.

Altra de les raons per la continuïtat en l’ús de les plantes silvestres és per la relació amb la salut que tradicionalment els han atribuït. La ciència actual ha anat confirmant aquests fets i, així, s’ha comprovat que la majoria d’espècies silvestres contenen substàncies saludables, com ara vitamines i altres antioxidants, fibra, minerals i àcids grassos essencials en quantitat superior a la de les plantes conreades.  

Ara que les tendències de l’alimentació sana tenen en compte la qualitat dels aliments, les plantes silvestres mengívoles són productes amb la garantia de no haver estat tractats i per la seua diversitat i concentració en nutrients són el complement ideal per a la nostra dieta.

En general, al llarg de la tardor i de tot l’hivern trobarem el gruix important d’espècies que es poden recol·lectar . Cal tindre en compte que els anys més secs algunes plantes seran escasses i la resta tindrà tendència a pujar-se’n  a flor en poc temps. Per això, els dies posteriors a les pluges conviden a passejar pels nostres paratges rurals per tal de respirar aire pur, prendre una mica de sol i recollir les abundants i salutíferes herbes que la naturalesa ens proporciona. 

CAMA-ROJA   

La cama-roja o xicòria és, sense dubte, la reina de les herbes silvestres comestibles, la més coneguda i preuada d’entre la nombrosa gamma de plantes utilitzades com a verdura a les nostres comarques. Es tracta d’una herba vivaç que forma un rosetó basal de fulles dividides, amb el nervi central sovint de color rogenc. 

És una herba que creix per tot arreu, tenint preferència pels terrenys rics en matèria orgànica; així, la trobarem tant als bancals de secà com als de regadiu, i tant a la muntanya com a les planes o la marjal. És molt comuna també per les vores de camins i carreteres, així com als solars urbans.

A partir de les primeres pluges de la tardor i fins que s’espiguen a la primavera, tallarem amb navalla, ganivet o corbella les fulles tendres que conformen el rosetó basal. Les podem menjar crues en amanida o bullides i fregides amb alls o ceba. Aquest sofregit l’utilitzarem per fer insuperables i vitamínics pastissets o com acompanyament salutífer de qualsevol altre plat. És rica en vitamines B, C, K i P i en calci i ferro.

LLICSÓ  

El conegut llicsó és una planta herbàcia dreta que pot créixer fins assolir més d’un metre d’alçada. Les primeres setmanes de vida se’ns presenta formant una roseta de fulles a prop de terra, però amb el temps trau una tija erecta al final de la qual naixen les floretes grogues. 

Apareix molt comuna als bancals, hortes, vores de camins i solars urbans, sempre que hi haja un mínim d’humitat. Donada la irracional dèria herbicida dels nostres llauradors actuals, caldrà buscar-la i recollir-la lluny de les zones conreades.

Des de la tardor fins a ben entrada la primavera, sempre millor després d’un període de pluges, recollirem la roseta de fulles basal, triant les més tendres i les encara no espigades. Ben rentades, es consumeixen fresques en ensalada, a les quals aporten un toc d’amargoreta. Podem també bullir-les, soles o barrejades amb altres verdures silvestres, o fregir-les per tal d’acompanyar altres plats o bé per preparar saborosos i vitamínics  pastissets, coques o truites. Destaca pel seu contingut en provitamina A, vitamina B1 i ferro.

VERDOLAGA  

La verdolaga és una planta anual de 10 a 40 centímetres d’alçada  amb les tiges carnoses, rogenques i reptants. Fa les fulles també carnosetes i de color verd fosc lluent, i les flors, menudes i poc vistoses, de color groc. 

Es cria preferentment en els conreus amb reg, però també la trobarem sovint pels camins, sendes, herbassars i prats que tinguen una certa humitat. Està considerada pels llauradors com una de les males herbes més tenaces i difícils d’eliminar. La veurem, durant tot l’estiu i fins ben entrada la tardor, freqüentíssima per tot el territori.

Les fulletes i les tiges més tendres del començament de l’estiu, recollides sobretot abans que la planta haja florit, són mengívoles i de tast agradós. S’han d’emprar sempre fresques per tal d’afegir-les a les amanides tot barrejant-les amb ceba, tomaca, encissam i olives, ben acompanyades d’un bon oli d’olives i d’un bon vinagre (poc, perquè ja tenen sabor àcid)  i sal. Menjades així, mantenen un alt contingut en vitamina C, ferro,  potassi i àcids grassos omega 3 per la qual cosa són una menja remineralitzant i diürètica. Les tiges i fulles més granadetes es poden adobar en sal i vinagre, de la mateixa manera que ho faríem amb les olives. Les fulles poden coure’s com qualsevol altra verdura o fregir-se i preparar boníssimes truites.