Hi ha qui ha descrit aquesta pandèmia, que ja va entrant en fases de terrassa i cervesa, com una presó, una oportunitat nova, una lliçó... Jo també m’ho he plantejat, això. Temps hem tingut per a la reflexió. En uns poemes escrits recentment empre la metàfora d’una peixera, a través de la qual, allò que ens era quotidià esdevenia paisatge de vidre, contemplat, foraster ara, llunyà, des de l’espill de la finestra. O, potser, era el paisatge el que era engolit per la peixera i nosaltres l’havíem capturat i el contemplàvem, distorsionat pels efectes de l’aigua, des del cau de les nostres llars, convertides de forma sobtada en búnquers i refugis antinuclears.

Cinematogràficament parlant, estàvem preparats per a arguments de pel·lícula com aquest (la realitat supera la ficció)... O no?. Perquè d’alguna manera hem patit miopia de globalització. És a dir, aquesta ens ha apropat, al detall, les misèries dels racons més allunyats del planeta fins al punt de desnaturalitzar-les, produint en les nostres consciències l’efecte contrari, fred, egoista, de distanciament. Hi vèiem des del sofà els xinesos lluitant contra un virus mutant a milers de quilòmetres; mullant al cafè amb llet de l’esmorzar teories conspiranoiques llegides o escoltades de no sabem qui, perquè algú les havia compartides a les xarxes... (Facebook i cassalla, com vaig comentar en una altra columna).

I, vet ací, que ens alcem un dia confinats, sota amenaça de sanció, decretada per estat d’alarma... Amb l’exèrcit al carrer!  (Només conegut pels nostres avis i àvies). La nostra quotidianitat s’escapoleix d’un bufit i entrem en bucle a les xarxes reenviant vídeos i enllaços bumerang... Fins que la paciència o la memòria del mòbil s’esgoten i comencem, a poc a poc, a prendre consciència d’una nova realitat, tan incerta, tan pausada, tan angoixant com el silenci dels nostres carrers.  

I, de les cendres, a la italiana, sorgeix una corrent de ‘bonrotllisme’ hippie que ens trau a balcons i terrasses a cantar, ballar, tocar la dolçaina o fer el pi pont. Acompanyant el veïnat que, com nosaltres, té una necessitat de cridar al món que no estem sols, que això ho superem entre totes i tots plegades. El mateix veïnat, per cert, a qui normalment no saludem al portal o li tanquem la porta de l’ascensor als morros d’una forma sibil·lina per tal de pujar a soles i no haver de fer comentaris meteorològics o respostes onomatopeiques mirant al sostre, o al terra (mai als ulls). El mateix mig món que pateix fam, guerres, mor a la nostra mar o el confinem en camps de concentració a les portes d’Occident.

De la mateixa manera, algú decideix per nosaltres que ens hem de traure el carnet de solidaritat, empatia i, demostrant una puntualitat poc mediterrània, aplaudir cada dia a les 20 h en punt. Al meu barri, un toc de corneta militar s’encarrega de traure’ns a les finestres i balcons. Dj’s vocacionals ens amenitzaran la resta de la vesprada-nit... I, com en les fases de la ‘bufera’, hi cap de tot en aquest exili de pijama: exaltació de l’amistat, ‘cánticos regionales’, ‘músicas patrias’, banderes... Tot és poc homenatge per a les persones de la primera línia de foc: personal sanitari, de seguretat, treballadores i treballadors del sectors primaris... Que treballen incansablement, jugant-se la seua salut, perquè els efectes mortals de la pandèmia siguen els mínims possibles. Són, els nous herois i heroïnes d’aquesta guerra vírica. Totalment d’acord.

Ocorre però, que a la més mínima oportunitat, molts dels qui aplaudeixen (que no tothom) hi juguen a metges, científics, policies de balcó, fins i tot a gestors públics, faltant al respecte la seua feina. Els herois i heroïnes anònims agraeixen, i molt, les mostres de suport i afecte, però s’estimarien més que respectàrem les regles i normes de les autoritats sanitàries, que les complírem o que no les qüestionàrem permanentment. Només ha calgut passar de fase per comprovar-ho en alguns bancs i terrasses. O la vergonyosa actitud de l’extrema dreta, que intenta traure’n rèdit polític, amb gent al carrer airejant la tricolor (a por ellos!), sense guardar les mínimes distàncies de seguretat, sense mascaretes i posant en dubte les més que acreditades raons per al confinament...   

Però de les cendres, a més d’aquesta hipocresia social tan nostra, que fins i tot arribes a agafar-li estima, també re-sorgeixen coses positives: El confinament ens ha obligat a reinventar-nos en molts aspectes; començant per nosaltres mateix, que hem hagut de posar el fre de mà i aprendre a dedicar-nos més temps: per a llegir, escoltar música, pintar... Aprendre a combatre l’ansietat desficiosa des dels seus arrels mateix. Però també amb la gent que ens envolta. Amb independència de les conseqüències de la descoberta, hi hem hagut de relacionar-nos, de veritat, sense les excuses del dia a dia (teníem tot el temps del món) amb fills i filles, parelles, mares i pares, germans i germanes, mascotes... Amb les persones que convivim i amb les que no hi són, perquè hem recuperat les ocasions, balafiades tantes voltes, de cridar-los, fer-los una vídeo-conferència o un simple: “Hola, com t’hi trobes?”, al whatsapp...

S’ha demostrat que el teletreball és viable, que les jornades partides no són més productives, que la conciliació familiar i laboral és possible. Que a la natura, tot i la seua emergència, si li donem una treva, ens torna amb escreix l’oportunitat de començar a fer les coses bé. O, només que siga per necessitat extrema, interessada, recuperar els carrers per als vianants, les persones, a peu o en bici.   Tan cinematogràfic com real, la nova realitat té moltes coses positives, com aprendre a desaprendre. I, tal vegada, ha vingut per a quedar-se.