Encara que se suposa que no és un arbre originari de la Península Ibèrica sinó que prové de la mediterrània oriental però que ha estat introduït i conreat des d’antic, el pi pinyer és un dels elements que caracteritzen el nostre paisatge.

Es tracta d’un arbre d’uns 25 a 30 metres d’alçada. Té el tronc  dret i la seua escorça està coberta per plaques rogenques. El seu port és característic per la seua capçada densa, eixamplada i aplanada en forma de para-sol. Floreix a la primavera i les seues pinyes ovoides de 8 a 15 cm de llargada maduren a la tardor del tercer any. Produeix pinyons protegits per una closca molt dura.

El pi pinyer prefereix terrenys arenosos i silicis, encara que suporta els sòls amb una certa quantitat de carbonats; suporta la salinitat de la mar i el trobem moltes voltes ben  a prop d’ella. Requereix molta llum i un clima càlid no suportant gelades fortes i continuades. És resistent a l’acció dels vents, fins i tot quan venen de la mar carregats de sals.

És una espècie ben adaptada als incendis forestals donat que la capçada queda allunyada del terra per la qual cosa els focs passen per sota seu i els pot sobreviure.

L’aprofitament més comú són els pinyons per utilitzar en confiteria i a la cuina en general. L’escorça s’ha fet servir per  adobar pells per ser rica en tanins. La seua fusta s’ha utilitzat en la construcció i per fer travesses de ferrocarril. És a més molt important la seua acció fixadora de sòls sorrencs, especialment dunes.

A la comarca trobem individus aïllats o formant petits grupets en casetes i finques agrícoles, però potser on els trobarem amb major majestuositat siga pels voltants de l’ermita de Santa Anna, a Gandia.

Pel seu port elegant, és el pi amb major valor ornamental. Es fa sevir al jardí com a arbre solitari o, en jardins més grans, formant grupets amb una separació de 6 0 7 m entre tronc per tal que es puga apreciar la forma de para-sol de la capçada. El plantarem també en passejos i alineacions, per tal de donar ombra sobretot en situacions pròximes a la mar. Com amb la resta de pis cal tindre cura de no plantar-los prop de paviments poc reforçats donat que les seues arrels tenen tendència a alçar-los.

La seua reproducció és molt senzilla. Agafarem les pinyes que cauen dels pins quan estan madures o de branques podades o bé directament els pinyons de terra sota els arbres a la primavera o l’estiu. Per octubre o novembre triarem les llavors bones de les fallides tot posant-les en aigua: les que suren estan buides i no serveixen. Podem utilitzar contenidors forestals, que impedeixen que les arrels s’enrotllen en créixer, o bé  materials reciclats com pots de llet, sucs, etc, quan més alts i estrets millor. Enterrarem el pinyó 1 cm i regarem, i en uns 30 dies començaran a germinar els primers pinets.

Podem plantar-los a casa i cada 2 anys anar trasplantant-los a un contenidor més gran. En 6 o 7 anys tindrem arbres d’entre 1 a 1,5 metres d’alçada que podrem utilitzar com arbre de Nadal en substitució del forà avet, que com ja és conegut sol morir poques setmanes després de comprar-lo. El nostre pi, amb una mínima atenció, el podrem tindre molts anys al balcó, pati o terrassa o bé plantar-lo al jardí, el bancal o la muntanya.