La carrasca (Quercus rotundifolia) és un arbre robust, no molt alt (10-15 m), de capçada gran i arrodonida. Té les fulles persistents, coriàcies, verd fosc i amb pilositat per l’anvers; la vora està protegida per dents en les fulles de les branques baixes i en els exemplars joves com a protecció davant els herbívors. El fruit, la bellota o aglà, madura i cau a terra cap a l’octubre o novembre. És un arbre que presenta una gran longevitat encara que creix amb lentitud.

 Les fulles però sobretot els aglans s’han utilitzat per alimentar el bestiar, principalment els porcs. Torrada, també ha estat un complement en la dieta humana. La fusta, dura, s’ha fet servir per fabricar eines i per produir carbó de molta qualitat. En jardineria la plantarem com a arbre aïllat o en petits grups, en tot tipus de jardí, fins i tot aquells que no es puguen regar. Contrasta cromàticament per les tonalitats grisenques del seu fullatge per la qual cosa dona molt bon resultat en combinació amb altres espècies. Rebrota molt bé quan s’esporga, i per això, pot formar part de les bardisses retallades.

 Al País Valencià només un 2% de la superfície total està ocupada pel que anomenem boscos autòctons. El bosc  saforenc correspondria al que els botànics defineixen com carrascar litoral, que constitueix la vegetació potencial sobre terres calcàries de la zona costanera subhumida. A més de la carrasca trobaríem llentiscles, margallons, ullastres, aladerns, rogetes, ginebrers, fleixos, vidriella, sarsaparrella i lligabosc, entre altres moltes espècies. Aquesta vegetació està adaptada a la sequera, té bixa combustibilitat, rebrota després dels incendis i és formadora de sòls profunds amb incorporació de matèria orgànica. Avui dia però, aquest bosc ha estat substituït pels conreus en les terres més planes i profundes i per les pinedes i el matollar en la muntanya. Els pins, cal recordar-ho, són molt combustibles pel seu contingut en resines, són dolents formadors de sòl i creen condicions que afavoreixen el desenvolupament d’incendis. El pi en condicions naturals ocuparia enclavaments desafavorits topogràficament.

 A la comarca trobem restes d’antics carrascars, més o menys extensos, en diferents paratges com la vessant SO de la serra de la Safor i al seu pla de la nevera, on les carrasques, recuperant-se dels successius incendis, assoleixen ja més de 4 m d’alçada. A Gandia trobàvem fins fa poc magnífiques carrasques al barranc de Borrell, ara renaixent entre les cendres de l’incendi. També a l’anomenada finca Rausell, als peus dels castell de Bairén, encara es pot gaudir d’un bon grapat de carrasques acompanyades de margalló, ullastre i arçot que ens recorda com serien aquestes terres uns pocs mil·lennis enrere.

 La reproducció de la carrasca és senzillíssima: cal recollir els aglans entre octubre i desembre i sembrar-les amb bona terra en contenidors alts i estrets (els tetrabics amb un forat a la base van molt bé). No cal enterrar la llavor si hi té humitat suficient. En passar un mes apareixen les primeres fulles, i en la tardor següent caldrà anar a la muntanya i plantar-les a l’ombra d’un arbust o d’un pi.

Caldria, per això, encetar activitats pedagògiques organitzades pels municipis consistents en portar els xiquets a la muntanya per tal de conèixer el nostre arbre més emblemàtic, recollir aglans i sembrar-les i tindre cura d’elles al llarg de tot el curs. A la tardor següent es tornaria a eixir per plantar-les en aquells llocs on la qualitat del terreny ho permetera. Recordarem ací l’absoluta il·lògica que suposa celebrar el dia de l’arbre a finals de gener o febrer, període en què els vegetals plantats en plena natura no tenen temps per arrelar en profunditat i superar la sequera pròpia de l’estiu.