S’ha acomplit un any del fatídic incendi de Llutxent, que entre el 6 i el 12 d’agost de 2018 va arrassar 3.300 hectàries, la majoria de massa forestal, entre aquella població de la Vall d’Albaida fins a Gandia, arribant a les portes de Marxuquera i d’urbanitzacions com Las Cumbres, Montesol i Montepino. El foc va obligar a desallotjar per precaució a 2.650 persones d’estos indrets, també de Pinet i de la vall de la Drova, a Barx.

Dotze mesos després, des del punt de vista mediambiental, la vida s’obri pas; les herbàcies han cobert el sòl i les plantes comencen a rebrotar, amb més dificultat en els pins, de fet molts d’ells hagueren de ser talats. En esta tasca ha ajudat la faena de les brigades forestals, sobretot les primeres accions que van fer operaris de l’empresa pública Tragsa. A més, es va posar en marxa «Marxuquera Verda», una iniciativa ciutadana per a canalitzar tota la solidaritat d’aquells dies i que ha servit perquè més de 2.000 persones, la majoria escolars, però també d’altres col·lectius, mostren la seua estima per la natura al mateix temps que aprenen.  

Pel que fa als propietaris damnificats continuen esperant les ajudes promeses. El procés va lent, però a pas segur. El termini de sol·licituds encara està obert i després, als funcionaris municipals encara els quedarà la ingent tasca de comprovar tota eixa documentació, descartant, si les hi haguera, aquelles vivendes il·legals o al·legals, un problema que no és menor en la zona. 

En este punt, també cal fer una crida a les comunitats de propietaris de les urbanitzacions, no sols de Marxuquera, sinó de tota la comarca de la Safor. ¿Tenen plans contra incendi actualitzats? ¿Han fet en el darrer any algun simulacre d’evacuació, com mana la llei? ¿Tenen els hidrants i preses d’aigua en bon estat? ¿Hi ha un perímetre perimetral de protecció, o tallafocs? Com se sol dir, els focs s’apaguen en hivern, i també és responsabilitat d’ells adoptar mesures perquè els incendis d’interfaç urbana i forestal, que lamentablement seran més habituals en el Mediterrani amb el canvi climàtic i l’abandonament de la vida rural, no siguen tan virulents.