Sovint escoltem parlar de la importància de les zones verdes a la ciutat i de la necessitat de tindre molts arbres als carrers, places, parcs i jardins. Allò que alguns anomenen «el bosc urbà», és a dir, una correcta planificació i ordenació de les ciutats en la què l’arbre fóra un dels protagonistes, és una eina de caràcter social, psicològic i ambiental. L’arbrat millora la temperatura, captura partícules contaminants, emet oxigen i redueix el CO2, redueix el soroll, fa de pantalla visual, acull diversa fauna urbana, proporciona ombra a la gent i ens connecta amb la naturalesa i amb el pas de les estacions.

En la major part de les ciutats i pobles de la comarca els serveis municipals encarregats de la cura dels arbres encara insisteixen en plantar-los de manera incorrecta i mutilar-los de forma sistemàtica i indiscriminada. Altres vegades s’opta per l’eliminació dels mateixos arbres, alguns quasi centenaris, amb motius més o menys justificables com ara la creació de rotondes, l’ampliació d’instal·lacions municipals i neteges sota línies elèctriques, entre d’altres. Es tallen els arbres sense buscar possibles alternatives tot i després vantar-se d’haver plantat més arbres que els seus predecessors.

Molts dels problemes de l’arbrat urbà venen originats per una incorrecta selecció de l’espècie, utilitzant-se arbres que en créixer assoleixen una grandària  excessiva, la plantació en llocs inapropiats en sòls pobres, durs i impermeables, la formació de clots i cèrcols minúsculs, el reg insuficient, la falta de tutors i proteccions i el trasplantament inadequat d’arbres vellíssims (és sagnant el cas de les nombroses oliveres centenàries que trobem malvivint en rotondes i jardins i que amb tota seguretat moriran en uns pocs anys, amb total impunitat).

Són també freqüents les lesions i deformacions de les arrels dels arbres degudes a compactacions del terreny, paviments impermeables que dificulten l’entrada d’aigua i la respiració de les arrels, rases que tallen les arrels, pixums i excrements de gossos, etc.

Per altra banda, tenim la  poda excessiva i incorrecta que destrueix l’estructura i forma de cada espècie, redueix el creixement, desequilibra les arrels, origina processos infecciosos i de putrefacció de la fusta que debiliten i buiden branques i troncs conduint a la mort prematura de l’arbre. Amb freqüència trobem arbres escapçats o terçats (reduïts a un terç) sense cap finalitat  clara. Es considera que tot tall d’un diàmetre superior a 3-4 cm. suposa un important perill de putrefacció dels teixits de l’arbre susceptible d’afectar a tot l’interior del tronc i branques, debilitant l’estructura i sent vector de malalties destructores de la fusta. A més una poda forta implica l’aparició dels anomenats xuplons que desestructuren l’arbre i són origen d’atacs de plagues com el poll i altres. I això és així perquè sovint es fan servir les tècniques pròpies dels arbres fruiters i forestals.

L’arbre no necessita poda. L’arbre desenvolupa una capçada adaptada a la alimentació que li pot proporcionar el seu sistema radicular. Als boscos naturals els arbres no són podats i assoleixen el seu màxim creixement i edat. En tot cas als arbres de jardí els podem aplicar una poda de manteniment que serà sempre lleugera.

Finalment, cal observar que els arbres més vells que trobem a la comarca, llidoners, carrasques, pins, garrofers, teixos, araucàries, etc., aquells que considerem exemplars o monumentals, ho són perquè durant molts anys han estat tractats amb la sensibilitat i respecte que tot ésser viu mereix.