¿Com es desenvolupa el seu interés per la dramatúrgia?
–Des de ben menuda m'he sentit atreta pel teatre, però mai l'havia considerat com una opció de vida: no contemplava la possibilitat de poder dedicar-me a la interpretació de manera professional. Però als 22 anys, quan estava a la universitat estudiant Traducció, després d'una crisi d'identitat pròpia d'eixes edats, vaig sentir que allò que estava fent no em feia feliç i decidí començar la carrera d'Art Dramàtic a l'ESAD de València. Al mateix temps, vaig estudiar també la carrera d'Humanitats a la universitat, uns estudis que per a mi han sigut un complement teòric important a la carrera d'interpretació.

¿És esta versió de la Celestina una obra que canvia una carrera?
–Vaig tindre la sort només acabar la carrera de trobar un grup d'amics amb qui començar a crear projectes teatrals de manera professional, amb els quals vaig aprendre moltíssim sobre la pràctica escènica. Després he treballat també amb altres companyies i creadors amb qui he anat desenvolupant-me com a actriu. Però és evident que començar a treballar amb una companyia com Bambalina Teatre ha significat un pas important en la meua carrera, ja que és una de les companyies referents valencianes, amb un llarg i sòlid recorregut artístic que gaudeix d'un important reconeixement dins del panorama teatral de les últimes dècades.

En l'obra es juga amb dos actors interpretant 10 personatges, emprant certa metodología dels titelles. Això permet tècniques més expressives, però també una diferent relació entre actor/actriu, personatges i públic. ¿Com ha sigut l'experiència?
–Jo mai havia treballat amb titelles, perquè a l'escola no hi ha cap mena de formació relacionada amb la manipulació d'objectes. Per això, ha sigut un privilegi poder aprendre de la mà de Jaume Policarpo, un titellaire magnífic que m'ha endinsat en el món dels titelles: un món divertidíssim, en el qual les possibilitats creatives i narratives es multipliquen. He descobert un tipus de creació que no coneixia però que vull continuar investigant perquè em resulta artísticament interessantíssima.

¿Què en destacaries?
–Ha sigut un procés meravellós en tots els aspectes. Destacaria la qualitat humana de tot l'equip i el bon ambient de treball que ha creat Jaume Policarpo, perquè ha propiciat un procés creatiu basat en el joc, el risc, l'experimentació, la prova sense por a l'error... i crec que això es plasma molt bé en el resultat final de la proposta.

L'adaptació ha estat reconeguda amb quatre guardons als Premis de les Arts Escèniques Valencianes de 2018, una gala que feia 8 anys que no se celebrava. ¿Quina importància dóna a la recuperació d'estos premis?
–Crec que els premis són importants per visibilitzar un sector que durant tants anys de govern de la dreta valenciana ha estat injuriat. Tant el teatre com la cultura en general han estat profundament maltractats per part de les institucions i és hora de donar-los el lloc que mereixen. Hi ha una frase de Lorca que diu: «Un poble que no ajuda i no fomenta el seu teatre, si no està mort, està moribund». Pense que tota ajuda és poca per fomentar el teatre i la creació de nous públics.

Va obtenir a la gala el premi a millor actriu. ¿Pot ser un abans i un després per a la seua carrera?
–Per a mi el premi seria poder viure realment d'açò. La situació dels actors i actrius, directors, escenògrafs, il·luminadors... és preocupantment precària. Són molt pocs els que poden dedicar-se únicament a la seua professió i han de buscar altres treballs per poder subsistir. El panorama és molt trist. Així que si els premis, les gales i els reconeixements no serveixen per a dignificar la nostra feina, no estan complint la seua utilitat.

A més a més, la gala fou retransmesa per À Punt. ¿Valora positivament la nova aventura de la ràdio i televisió valenciana, els seus continguts, la difusió d'informació d'abast valencià i el suport a les arts?
–Per descomptat, és necessària com a ferramenta de difusió lingüística i d'informació del que succeïx al nostre territori. També ha de ser una via per fomentar la cultura i visibilitzar els artistes valencians, que en són molts.

En el discurs de recollida del premi, va fer un sentit homenatge als seus mestres i companys, començant pel que va aprendre dels seus pares. ¿És la família un detonant de la vocació artística?
–Clarament. Quan li vaig dir al meu pare que em deixava els estudis de Traducció per començar Art Dramàtic em va respondre: «Enhorabona». Crec que esta anècdota resumeix molt bé el suport que he tingut per part de la meua família. Des de sempre a casa l'art ha estat molt present i això ha influït, naturalment, en la meua vocació artística.

¿A més de la seua vocació per les arts escèniques, ha tingut també inquietuds per altres disciplines?
–A casa, els meus pares es dedicaven a la docència: mon pare al dibuix i ma mare a la dansa. Des de menuda he dibuixat i he ballat. Crec que totes les arts estan molt relacionades i s'influencien unes a les altres. Tot suma.

¿És el teatre reconegut a la societat valenciana en general, o més aviat té una base reduïda de públic però fidel?
–Com he dit abans, el teatre ha estat profundament maltractat durant molts anys a la nostra terra, i això ha passat factura. Crec que també hauríem de fer un poc d'autocrítica i veure què podem millorar com a creadors per atraure el públic a les sales. Fins i tot la gent amb interessos artístics com la música, les arts plàstiques, el cinema... va poc al teatre. Parlem sempre de crear una indústria sòlida, però això no és possible sense un públic fidel.

¿Què ha de canviar al conjunt de la societat per a dur la ciutadania a la cultura?
–En primer lloc, s'ha de considerar la cultura com una inversió i no com una despesa, com una necessitat real per a la societat. És cert que s'està invertint més, però encara no és suficient. Per altra banda, és necessari fomentar-la des del sistema educatiu, des dels mitjans de comunicació... L'altre dia Juan Diego Botto, a una entrevista, plantejava una pregunta interessant: «¿Què passaria si els informatius dedicaren una secció a la cultura com la que dediquen als esports?». Queda encara molt per fer i cal voluntat política real.